Fracàs escolar

El senyor A es va matricular a la facultat de Química. El primer any ho va deixar i es va matricular a la d’Econòmiques. Durant 5 anys va repetir. Mai va arribar a segon. Per raons que no és possible explicar amb un llenguatge racional, el senyor A va compaginar aquesta trajectòria acadèmica amb el seu ingrés a la sala de màquines d’un dels grans partits de Catalunya, una menjadora en què, trenta-cinc anys després, continua tallant el bacallà.

El senyor B es va llicenciar en Ciències Físiques. Té un màster en Administració i Direcció d’Empreses i és doctor en Informàtica. Ha estat professor de Física i d’Enginyeria Informàtica a Esade i en tres universitats. Ha dirigit els serveis informàtics dels dos principals ajuntaments de l’Estat i ha estat executiu en dos de les empreses més importants del país.

Després de ser alcalde durant una dècada en una gran ciutat de la perifèria catalana, el senyor B va voler tallar el bacallà a la metròpoli, però el senyor A li va comunicar amablement que allà només el tallava ell.

El senyor B va tornar a la seva ciutat i el juliol del 2018 li van donar un càrrec pompós que només és pompós. Llavors va passar el que sol passar. La senyora que era la segona del govern, quan s’imaginava d’alcaldessa, va saber que l’alcalde seria un senyor que parlava d’ell en tercera persona igual que un exrector universitari, una concursant de Gran Hermano i un senyor que es fa dir Déu.

El senyor A és ministre de Cultura i balla Queen. “La libertad es una librería. La frase no es mía, no sé de quién es”, va dir en el seu primer discurs. Don’t Stop Me Now. La pregunta és si el ministre de Cultura que en 6 anys de carrera universitària no va arribar a segon sap què és la llibertat. Vull dir la dels altres.

Al juliol passen coses. Destitueixen tinents d’alcalde, es trenquen coalicions de govern, nomenen ministre de Cultura un graduat en COU i es coneixen àudios de Florentino Pérez, aquest paio a qui paguem amb diners públics tots els negocis que li van malament. El diari dels progres vells, diu Pérez, “no se porta mal”. En quatre paraules, el millor resum de la història d’Espanya els últims 40 anys.