Morirem en pau

HI HA qui creu en Déu i hi ha qui es creu Déu. Això, dit del gos i del gat respectivament, fa gràcia; aplicat a persones en fa menys. La vergonya de la modernitat és que se’ns consideri ingenus si no coquetegem amb el mal. Hi ha massa gent que pensa que ser cruel és el mateix que ser intel·ligent. Per arribar molt lluny no cal anar molt lluny. N’hi ha prou amb mirar com si fos la primera vegada les meravelles quotidianes que no veiem perquè ens les oculta el costum. Qui només cuida el que és gran és petit; qui també cuida el que és petit és gran. El que més ens dol és constatar que no ens hem equivocat en res, a excepció del que més estimem. Mai no és massa tard per al que és realment important. Sabem pels grills que les coses humils tenen cant i destí i admirem les gotes de la pluja, cadascuna d’elles fecundada plenament per la llum del firmament, nosaltres tan infinitesimalment reduïts que podríem passar a través de l’ull d’una agulla. Escoltem el concert immens dels sorolls nocturns mentre recordem estius ardents de quan el cos de l’estimada ens assegurava que era impossible la mort. El futur perdut el trobem en el passat. En els poemes dictats per la pluja quan més mal em feies. Encara em colpeja el silenci d’una nit llunyana al teu carrer. La mort s’emporta els estimats però no la seva veu, com un lladre que s’oblida de part del botí. No veiem els cantors quan canten els ocells, però en tenim prou amb el que sentim. El millor lloc del món és al mateix lloc que el pitjor lloc del món. Tots hem travessat l’infern un munt de vegades. Qui només sap cantar en do de pit no sap cantar. Hem d’allunyar-nos d’allò que més ens interessa per poder-ho veure amb claredat i hem de córrer una mica més ràpid que la mort. Els camins envelleixen quan no es fan. L’herba dels marges es panseix i reverdeix cada any i és indestructible com l’herba, l’amistat. Quan ens retrobem dècades després obviem els ossos que s’encongeixen camí de la sepultura i bevem un vi que té el sabor d’abans. No hi ha extensió més gran que un instant. Mira les estrelles: bateguen dins teu quan el sol tanca els ulls i deixa que la lluna el dugui de la mà. Morirem en pau com diuen que moren els que han estimat una eternitat.