Ballem, o estem perduts

El nostre primer deure és seguir el consell de Pina Bausch. “Balleu, balleu, o esteu perduts”. No canteu per les victòries –no en teniu cap– sinó per la quotidiana llum del sol. Projectem en l’hivern els nostres fantasmes i tremolem quan pensem que els monstres que ens fan més por són dins nostre. El novembre fermenta els records dels morts sota terra, el desembre aboca el sol a l’abisme, el solstici d’hivern el fa renéixer des de les tenebres i el gener ens retorna la fe en la immortalitat de totes les hores perquè tenim cada dia dos minuts més de llum de primavera. Si algun dia no creiem que aquesta llum ve del fons de l’univers a donar nova energia a la nostra vida és que estem morts. Seguir vius és la victòria. L’home del paleolític ja devia intuir que el sol continua el seu ofici implacable sense comptar amb les tempestes del cor. Ballem, ballem, o estem perduts. Ens preguntem: ¿I si el temps no existeix? Aquell ball amb música de Cohen, ¿és etern perquè la durada és un sentiment? Entre totes les paraules de totes les llengües, la major concentració de significats la té l’anglès I, que a més a més quan es pronuncia té la delicadesa de sonar com un lament. La llengua, enlluernadora, explica la realitat, i nosaltres hi busquem l’elegància mozartiana de l’escriptura d’Austen i la ironia benhumorada de la de Szymborska. Quan entrem als poemes de Szymborska, ella n’acaba de sortir i els seus gats ens miren. La literatura és un llumí que s’encén en plena nit enmig del camp i no il·lumina res, només permet veure la foscor que hi ha al voltant, però amb això en tenim prou per resistir la temptació de saquejar la vida i vendre-la al millor postor. En un tros de pa posat sobre la taula, tota la matèria de l’univers s’hi commou, i llisquen espiritualment els rius, i s’obren eucarísticament les flors, i es dispara sacramentalment la velocitat de la llum, i Saturn explica als seus anells: “aquest tros de pa m’emociona”, i els camps de blat proclamen: “d’aquest tros de pa a l’eternitat hi va un pas”. Uns camps de blat que dansen en el vent i que amb la brisa d’estiu onejaran com cabelleres de fills on creix el pa de la nostra vida. Ballem, ballem, o estem perduts.