Com un llop a la nit
Tots tenim un agost en què una inesperada tempesta —el plor de no se sap quins déus— va empal·lidir l’or de l’estiu. Aquell dia ens va deixar la persona que estimàvem com un volcà estima el centre de la terra. El cos va esdevenir gel —cuerpo de roca y alma de vidriera— i ens vam proposar convertir la vida en una elegia lluminosa a través d’un lentíssim aprenentatge de la subtilesa. Ens hi va ajudar l’autoironia, que només funciona si ens fa mal de veritat. És eficaç perquè ho és la distància. Els millors versos sobre l’agost s’escriuen el desembre. Però atenció: no és legítim mirar a una altra banda. Si preguntem al cel per què tenim polítics tan corruptes, Déu treurà el cap entre els núvols i ens dirà: “perquè els voteu, idiotes”. La vergonya aliena té una bona part de vergonya pròpia. No podem ser deslleials a una passió que pot ser humorística però no irònica perquè és massa poderosa per tolerar la distància. Ha d’escriure sobre l’agost a l’agost. De l’autoironia que et cura perquè et fa mal n’aprens que l’alegria és el premi que mereixeràs quan hagis remogut el cel i la terra. Les estrelles són per a qui les treballa. L’art que estimem busca com un llop a la nit la fe i l’estremiment. S’asseu al teu costat. Té molta memòria, com els morts. És un lloc per estar, com l’amor. Té ferocitat verbal i exactitud forense. Admira. Afligeix. Alegra. Adverteix. Quixoteja: viu en primera persona el que llegeix i es pren com condecoracions les burles dels que el prenen per boig. Barreja la passió i l’espiritualitat com si fos un duet operístic barroc. És carn que llegeix filosofia; llengua en flames que bramen diables; núvol que es dispersa com un pensament que s’aclareix; secret que es conta i dona pas a un altre, i aquest a un de més pregon, fins que arriba a un no-sé-què que no s’atrapa, que és el que tu ets. Quan Txékhov agonitzava, el metge li va posar una injecció de càmfora i va ordenar que anessin a buscar un tub d’oxigen. Thékhov va dir: “És inútil. Quan el portin ja m’hauré mort”. Llavors, el metge va ordenar que li portessin xampany. Thékhov va acceptar i va dir: “Feia molt que no bevia xampany”. Van ser les seves últimes paraules, i són bellíssimes. Com tretes d’un conte seu.