14 d'abril

Em vaig aturar a fer una foto de roselles. L’alegria de la primavera obrint-se pas en l’esquerda d’una vorera rosegada pels pas dels anys. Flors humils a recer d’una barana d’obra que jo sempre he vist de color gris ciment, però que sé que un dia va ser blanca i s’hi llegia en unes lletres immenses “Libertad”. I, de sobte, la fràgil bellesa de les roselles em sembla una metàfora. Estic creuant el pont de la reina de la república i no puc evitar una esgarrifança. El Segre avança, indiferent, cap a la posta de sol. Un cigne immens que sembla afegit amb Photoshop s’ha aturat al davant del monestir d’Escarp. Stendhal hauria necessitat aspirines. Jo vaig recordar la dona endolada i silenciosa que només sortia de casa per anar a portar flors a l’església. Era una secundària sense paper a la meua infància fins que algú, en veure-la passar amb el cap cot i una galleda plena de roses, va dir una frase enverinada: “Qui ho diria que va ser una de les que portava la bandera republicana?”. Es va encetar una animada conversa de veïnes que feinejaven assegudes en rotllana en què es va passar llista a tothom que va participar en la inauguració del que ara és el pont vell, un acte que havia de presidir Lluís Companys el 30 de setembre de 1934, però que va acabar delegant al conseller de Cultura, Ventura Gassol, que va visitar el Baix Segre acompanyat pel rector de la Universitat de Barcelona, Bosch i Gimpera. “Te’n recordes, de quins visques a la República que feien?” Disparaven a matar. Encara que no ho acabés d’entendre, si ho vaig desar en un calaix de la memòria és perquè sabia que el meu oncle Jordi havia nascut el dia que van començar les obres del pont i que la padrina el va deslletar el dia que el van inaugurar. Un 14 d’abril de fa deu anys vaig escriure la història de la reina de la república i em vaig adonar que hi ha una cosa pitjor que haver viscut el franquisme, i és haver-hi arribat després de tastar la llibertat. Visualitzo una foto de públic assistint a una projecció cinematogràfica de les Missions Pedagògiques. Una velleta desdentegada amb els ulls il·luminats. Tots somriuen. Encara no sabien que la pel·lícula acabaria malament, abruptament. Que aquell futur prometedor es marciria com una rosella arrencada sense pietat.