Del mort i de qui el vetlla

N’hi ha de negre, de groc, de blanc o de verd. D’absurd o d’intel·ligent. Adopta nacionalitats perquè també les rialles van per barris. Però neixi on neixi, vingui d’on vingui, no és humor sense un esperit transgressor. I si no som capaços d’entendre-ho, val més que pleguem. La polseguera –per dir-ho suau– que ha aixecat la paròdia de la Virgen del Rocío a la televisió pública catalana és una clara mostra dels nivells de ridiculesa que pot assolir l’espècie humana. Resulta que el màxim problema que tenen és restituir l’honor de la verge en qüestió. Doncs quina sort! S’ha parlat de menyspreu als andalusos, d’atac a la religió, de vexacions… per favor! A les cadenes espanyoles treuen foc pels queixals pel que consideren supremacisme catalanista i una associació d’advocats cristians ha presentat una denúncia per escarni com si no hi hagués pecats més greus pendents de penitència dins mateix de l’església. A veure, simplifiquem-ho. Això va d’una actriu –genial, per cert– que es disfressa d’una figura omnipresent durant la Setmana Santa i és entrevistada en un programa que té la comicitat per bandera. La protagonista és la mateixa persona que va caricaturitzar una indepe de manual o la mateixa Moreneta. Sí, la nostra. Segurament també es devia ofendre algú perquè tenim la pell cada vegada més fina. En tot cas, la sang no va arribar al riu. Aquesta, però, és la mare dels ous: si ens sembla bé riure a costa dels altres, hem d’acceptar esportivament que es fotin de nosaltres. O no s’han cremat polítics sobiranistes a les falles? Potser precisament la política és la clau en tota aquesta polèmica. Ves que no interessi alimentar la catalanofòbia per guanyar vots aprofitant la fe com a arma llancívola infal·lible. Ens falta sentit de l’humor –molt, a carretades– i ens sobren manies i prejudicis rancis propis de temps de censura. Encara haurem d’analitzar a fons i redimir-nos pels acudits d’en Jaimito o els de la pobra gent de Lepe o els típics de l’anglès, el francès i l’espanyol. Au, va! Benvinguts siguin el sarcasme, la sàtira i la comèdia crítica perquè no hi ha societat més sana que la que sap riure’s del mort i de qui el vetlla. És clar que a voltes no ens farà gràcia però ens hi haurem de posar fulles. Se’n diu llibertat.