‘My Way’: Homenatge pòstum a Pep Mòdol

Aquesta setmana ha fet cinc anys que el Pep ja no hi és. Cinc anys sense la seva veu apassionada i incisiva, sense la seva mirada astuta sobre la ciutat, la política i la vida. Cinc anys sense llegir, cada setmana, aquella columna inconfusible que signava amb el títol que avui dona nom a aquest record: My Way, perquè el Pep sempre va fer-ho a la seva manera. Amb una crítica mordaç, però amb elegància, amb una ironia intel·ligent i amb un xic de trapelleria lleidatana, que buscava el debat, la polèmica en allò que deia i escrivia amb l’objectiu inequívoc de nedar contracorrent i fer-te pensar.

El seu camí no va ser fàcil ni planer, però va ser fidel a ell mateix. Va estimar Lleida profundament, i la va defensar amb passió, amb vehemència, amb entusiasme i amb idees. Sense ser dogmàtic, amb els valors i la coherència com la seva principal estela. Amb fermesa. Quan parlava –o escrivia– ho feia per sumar matisos, per afinar pensaments, per esquivar consignes i aportar l’esguard del dubte, del que pensa diferent, del que surt del camí marcat. Fugint sempre de les veritats absolutes. Ni les seves ni les meves. I massa sovint aquests debats acabaven amb una bona cervesa al Marraco, tot planejant –una vegada i una altra!– quin havia de ser el futur de la nostra ciutat i del nostre país.

El Pep era d’aquells que buscava còmplices en les seves múltiples causes, que t’estirava per endegar un projecte polític o per fer una revolta cultural, que engrescava la conversa per saltar del debat a l’acció. I això el va portar que, més enllà de la seva carrera política i professional, en els últims temps s’impliqués en l’activisme de múltiples causes, també el veïnal.

“Des del barri canviarem Lleida”, ens recordava una vegada i una altra i engegava el llistat de reptes del barri: la Rambla –de Ferran– ha de ser la porta d’entrada a la Ciutat dels Ideals. Recuperarem el Mercat, inaugurarem el Museu, reformarem la Rambla, donarem vida a l’Eix, impulsarem el Pla de l’Estació, posarem en valor les Adoberies, les Termes Romanes, el Noguerola. Crearem la zona zero de la mobilitat a Lleida amb una nova –i esperada– estació d’autobusos. Vam intentar-ho, Pep. I moltes d’aquestes coses, malgrat tots els malgrats, porten una petita llavor de tots els Peps que, com ell, porten Lleida, i el barri de Noguerola-Estació-Segre a la sang.

Però aquest cinquè aniversari no és només un moment per lamentar l’absència, sinó també per celebrar la petjada. La nostra manera de lluitar contra l’oblit. “Cada vegada estic més convençuda que allotgem energies dels que han estat i això fa que hagi volgut recuperar de la manera que sigui el món dels qui m’han precedit i han marxat silenciosament, modestament, sovint invisiblement” ens recorda Teresa Ibars en el seu deliciós llibre La mort de l’altre, que entre paraules, mots i relats troba en la mort el sentit a la vida.

I en aquesta vida que prossegueix, entre absències i solituds, el Pep continua viu en cada lector que va esperar amb delit el seu article. En cada amic que recorda una conversa compartida. En cada persona que va aprendre d’ell que es pot ser crític sense deixar de ser amable. Que es pot ser compromès sense perdre el somriure. My Way no era només un títol; era una declaració de principis. El Pep va caminar pel món fidel a una manera de ser i d’entendre la vida. Una manera que, cinc anys després, encara ressona. I ressonarà.

I aquesta setmana, entre sanglots i homenatges pòstums, rellegíem l’últim My Way que va titular Paranormal, on ens parlava de les noves normalitats que ens imposava l’OMS arran de la covid, acabo amb la seva mateixa frase: “N’hi ha que ja m’han fet notar que tenim cinc sentits (o sis, els agosarats) i que cada moment hem d’emprar aquells més adients o els que tinguem a disposició. A l’aguait i gaudim del que puguem i tinguem.”

Gràcies, Pep. A l’aguait i a gaudir.