Padró municipal i sentit comú

Parlar del padró municipal és, en aparença, parlar d’un simple tràmit administratiu. Però quan aquest tràmit es converteix en la via per accedir a drets fonamentals com la sanitat, l’educació o els serveis socials, estem parlant, en realitat, de la porta d’entrada a la ciutadania. I això exigeix rigor, transparència, responsabilitat i una mirada clara sobre la realitat que vivim.

A Lleida, recentment, hem viscut una polèmica que ha posat en relleu fins a quin punt el padró, tal com està concebut avui, pot generar més problemes que solucions. Aquesta situació provoca perplexitat i indignació entre molts ciutadans, que es pregunten com pot ser que s’utilitzi una eina pensada per garantir drets per amagar situacions de frau o d’abús.

El conflicte no és menor: es tracta de garantir drets socials, sí, però sense fer-ho a costa d’altres drets igualment fonamentals, com el de la propietat privada. A Lleida, hi ha famílies vulnerables que necessiten una solució real i digna. I aquí, l’administració ha de ser-hi: ha d’acompanyar-les i activar recursos per garantir-los un habitatge. Però empadronar-les en pisos ocupats no pot ser la resposta. Sobretot quan això afecta altres famílies que, sovint, complementen les seves pensions o sous amb el lloguer d’aquell pis. No podem girar l’esquena a aquesta realitat: hi ha propietaris que descobreixen que algú està empadronat al seu pis sense que ells en tinguin cap constància. Quan intenten comprovar-ho, la llei de protecció de dades els impedeix accedir a la informació. I quan aconsegueixen recuperar l’habitatge, encara s’enfronten a dificultats per desempadronar qui ja no hi viu. Mentrestant, continuen pagant impostos i assumint despeses mentre es vulneren els seus drets més bàsics. Un despropòsit majúscul!

El sentit comú diu que això no funciona. I quan una llei no funciona, cal revisar-la. El padró ha d’estar al servei de la gent, sí, però no pot protegir la il·legalitat ni penalitzar qui actua correctament. Això no és just per a ningú. Mentrestant, l’Ajuntament ha de cercar i activar totes les eines legals al seu abast per minimitzar aquesta situació i protegir els drets dels veïns i veïnes que veuen els seus drets vulnerats tot i haver complert amb les seves obligacions.

A l’Ajuntament de Lleida, vam incloure en les ordenances de les escombraries una disposició que, a partir de 2027, farà que el 25% del rebut es calculi en funció de les persones empadronades a cada habitatge. És una mesura justa: qui més residus genera, més ha de pagar. Però, com ho podem aplicar si els mateixos propietaris no poden saber quanta gent hi ha empadronada a casa seva?

No s’entén que un llogater pugui avalar l’empadronament d’una altra persona sense que el propietari ho sàpiga. Ni que es pugui empadronar algú en un pis ocupat. Ni que serveixi com a domicili d’empadronament un espai que no és habitable. Fa dècades, això eren casos excepcionals. Avui, lamentablement, són habituals.

La defensa dels drets socials no pot fer-se a costa de la legalitat. Les ocupacions fraudulentes són il·legals i no poden generar drets administratius. Empadronar-se és un dret, però aquest dret no pot pesar més que el de qui ha lluitat tota una vida per tenir un pis i només demana viure amb tranquil·litat i dignitat. Això també és justícia social. I això també és governar pensant en tothom.