El mite Macià

Poques figures polítiques han gaudit de l’acceptació popular que va tenir el president Francesc Macià i Llussà en vida, fet que el convertí en un veritable mite ante litteram, el mite Macià, molt abans d’aquell fatídic mes de desembre de fa 92 anys. A les seves memòries, Joan Triadú ja defineix Macià “com a un mite vivent” i en proclama la seva adhesió incondicional i la del seu pare, un activista de l’obrerisme sindical catalanista.

O fins el mateix Josep Pla –per a qui Macià no era precisament sant de la seva devoció– el defineix, a les seves Notes per a Sílvia, com “un home que ha nascut per a símbol, impenetrable i llunyà”.

I és que aquesta popularitat del president no era pas gratuïta ni sobrevinguda, sinó que l’havia adquirida amb una actitud personal ferma i valenta, que s’engrandeix quan la seva detenció i el judici posterior a París per preparar la invasió armada de Catalunya fa la volta al món, amb un gran impacte a la premsa internacional.

Certament, Francesc Macià era un símbol inqüestionable entre les classes catalanistes, treballadores i més humils del país, el president venerable que electritzava les masses amb la seva presència, el polític romàntic i idealista que ja en aquell temps, des d’un excepcional sentit d’estat, reclamava la independència del seu poble, concretament de “tots els municipis de llenguatge català”, és a dir, els Països Catalans.

A les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931 el triomf republicà a Catalunya va ser pràcticament absolut, amb la sorprenent victòria d’un partit acabat de néixer, Esquerra Republicana de Catalunya, i amb una direcció encapçalada, entre d’altres personatges que també faran història, per Francesc Macià i Llussà, “l’Avi”, com l’anomena el poble que l’estima i el respecta; un president Macià que tres dies més tard d’aquella aclaparant victòria proclama la República Catalana, convertida en Generalitat de Catalunya per les pressions de l’esquerra espanyola i l’amenaça, com sempre en aquest país que es fa dir Espanya, militar. Tot amb tot, davant d’aquella realitat estellosa que l’afectà personalment i profunda, Macià serà partidari d’aprofitar tots els instruments que es troben al seu abast per construir un veritable poder autònom català i atorgar el més alt prestigi, amb la seva oficialitat, a la llengua catalana.

Macià, que començava a actuar amb un govern sense recursos (que hauria de viure inicialment dels de l’Ajuntament de Barcelona) era un home de paraula i de fets, un romàntic que només d’arribar al govern del país va ordenar l’alliberament dels presos polítics i socials de la Model. Aquest era Macià. I per això, tants anys després de la seva mort i d’un funeral multitudinari que va esdevenir un acte de dol nacional sense precedents en la història política del país, se’l recorda i homenatja arreu.

Francesc Macià i Llussà, fill dels borgencs Joan Macià i Maria Llussà, comerciants d’oli de les Garrigues, va morir a Barcelona el dia de Nadal del 1933 a la residència presidencial de la Casa dels Canonges, al Palau de la Generalitat, pensant que érem més a prop que mai d’arribar a la independència de Catalunya, a la pau i la igualtat social. Però la història no anà cap aquí, ni de bon tros... Per això, tal dia com el d’avui, 92 anys després d’aquell sentit i dolgut traspàs que encara ens emociona, m’agradaria recordar unes paraules de l’Avi que continuen plenament vigents al nostre temps i que en tot allò que fem sempre hauríem de tenir i tindrem presents: “Quan tot un poble vol la llibertat, el seu adveniment podrà ser retardat; evitat, mai.”