Virgili: canta i estima
En l’instant precís que agermanadament cantàvem la darrera nadala del mes de desembre de l’any passat que posava el punt final a tot un any d’actes de commemoració del centenari del naixement d’una persona imprescindible per entendre el món coral català, també érem conscients que la figura i l’obra de Lluís Virgili i Farrà es projecta molt més enllà.
El dibuix a la ploma d’un petit niu amb una parella d’ocells que ell mateix va dibuixar l’any 1950 que embelleix el recordatori del seu comiat l’any 2017, acompanyant l’Ànima endins, el poema bellíssim de mossèn Agustí Bernaus, “Que mos camins, com un jardí d’estrelles, sien ungits de cèlica claror i cantaré les vostre meravelles i gaudiré de calma i serenor”, ens assenyala una manera d’entendre la vida que té com a objectiu principal el creixement espiritual d’una persona de la categoria humana i carregada de proïsme d’en Virgili.
La pedagoga Maria Rúbies envejava la convicció amb què parlava i el poder de seducció d’en Lluís Virgili. D’ell recordo el seu somriure màgic barrejat amb una mena d’encant adolescent, que et captivava alhora que et desarmava per complet. Era impossible oposar resistència a aquells ulls diminuts, brillants, penetrants, que ballaven al compàs d’un pentagrama animat per unes mans que voleiaven harmoniosament.
L’home compromès amb un país que somniava lliure es lamentava de la manca de sentit patriòtic, també en el vessant musical. “Qui sap avui Muntanyes del Canigó?” En el llibre de converses amb diferents personalitats de les terres de Lleida, Converses a Lleida (editorial Virgili & Pagès, 1988), l’autor, Josep Varela, elogia, com si es tractés d’un instrument musical, la forma de les orelles d’en Virgili, “sembla que li han crescut més de l’habitual, a fi d’adaptar-se a l’exigència d’haver de destriar el so correcte del matusser o esgarriat”.
De vegades em pregunto com hagués estat el cant coral si en Virgili no s’hagués mogut de Manresa, la ciutat on va néixer. L’Orfeó Lleidatà hagués navegat pels mars de la polifonia clàssica o dels espirituals negres? Lluís Virgili, músic, pedagog, va deixar un actiu immens, impagable, enderiat tothora per objectius que perseguia, esgarrapant d’aquí i d’allà, amb una tossudesa admirable. Etern.
