Pogacar, camí d'una llegenda

L’eslovè Tadej Pogacar (UAE Emirates), de 22 anys, va obrir una pàgina d’or en la història del Tour de França a l’adjudicar-se a París el segon títol consecutiu, un èxit que a la seua edat no van ser capaços d’aconseguir llegendes com Eddy Merckx o Bernard Hinault.

Va entrar a la meta dels Camps Elisis com a guanyador de la 108 edició del Tour, després d’una etapa d’homenatge al campió que es va disputar amb caràcter festiu entre Chatou i la capital francesa, amb un recorregut de 108,4 km, en la qual va firmar un triplet i la segona victòria consecutiva el campió belga Wout Van Aert (Jumbo Visma), que va impedir a Cavendish batre el rècord d’etapes d’Eddy Merckx.

En un esprint esverat, Van Aert va sorprendre Cavendish, que va ser tercer, i es va quedar amb la mel als llavis de la victòria 35. Va quedar empatat a 34 amb el mític corredor belga, però amb el consol d’aconseguir el mallot verd per punts de nou, deu anys després.

La bandera eslovena va tornar a onejar a dalt de tot del podi parisenc després de la nova gesta de Pogacar, un corredor que converteix en or tot el que toca, capaç de fer exhibicions o de jugar a la defensiva per mantenir l’avantatge a la general. Un jove a qui no li pesa el mallot groc. Va guanyar amb la peça i el caràcter del líder les dos etapes de muntanya al Pirineu. Tampoc van poder Merckx i Hinault aconseguir res semblant.

Pogacar, també rei de la muntanya i millor jove, va escoltar l’himne del seu país, de tot just 2 milions d’habitants, amb emoció, observat per la seua família, pares i germans.

Allà aguantava les llàgrimes el ciclista de Klanec, flanquejat per Jonas Vingegaard (Jumbo Visma), el primer danès que apareix pel podi des que Bjarne Riis va guanyar el Tour l’any 1996, i l’equatorià Richard Carapaz (Ineos), guanyador del Giro del 2019. El xaval de l’UAE, que va fulminar el seu compatriota Primoz Roglic a l’última crono del Tour 2020, va vèncer d’una altra manera. Sense esperar al final.

Al contrari, la superioritat mostrada la primera setmana el va encarrilar cap a la glòria. Els rivals ho van acceptar i van haver de cenyir-se a lluitar per les places secundàries del podi.

“El ciclisme per a mi és com un joc, i per això el gaudeixo”, afirma Pogi, que corre com un aficionat, però amb la maduresa d’un campió. Aquest tarannà distès, per als seus tècnics és la clau del seu incipient i prolífic èxit. Després de baixar del podi, l’eslovè va assegurar que no se sent l’hereu d’una llegenda com Eddy Merckx, i que “cada ciclista és únic”. “No m’agrada comparar-me amb altres corredors que m’han precedit. Cadascun té el seu estil, la seua personalitat. No sé què dir. És difícil ser comparat a una llegenda com ell [Merckx], cada ciclista és únic”, va assenyalar.

El corredor de l’UAE va indicar que el triomf d’aquest any és diferent del de l’any passat, aconseguit en l’última etapa, una contrarellotge a La Planche des Belles Filles on va superar el seu compatriota Primoz Roglic. “És molt diferent. L’any passat tenia sensacions increïbles, vaig guanyar de manera increïble. Ara torno al podi, no puc descriure el que sento, però sé que és diferent que l’any passat”, va manifestar.

Fora de la cerimònia del podi, el ciclisme espanyol va tancar el Tour amb nota discreta, per sota del que s’havia previst. Enric Mas (Movistar) no va millorar la cinquena posició del 2020 ni va arribar al podi, ja que va acabar sisè a 11.43 del guanyador. Tampoc els espanyols van ser capaços de firmar un triomf d’etapa i l’última va ser la d’Omar Fraile el 2018 a la meta de Mende.