Xavier Eritja: «La desobediència institucional, només per obtenir resultats. Si no, és postureig»

Quatre eleccions en quatre anys. Entendria que molta gent no anés aquesta vegada a votar?

No hem viscut una activitat parlamentària normal perquè constantment hi ha hagut inestabilitat. En el cas de Catalunya n’hi ha des de fa anys perquè apostem per la independència, però allà t’adones que realment hi ha un final del bipartidisme i són incapaços d’arribar a acords. Entenem que hi ha un cansament molt gran d’anar a votar. Hi ha un bloqueig polític i qüestions socials o laborals no es tiren endavant. Demanem que entenguin que ens trobem en un canvi de cicle polític i que no hi haurà una solució d’avui per demà.

A qui beneficiarà o perjudicarà més la sentència del procés?

Va sortir en precampanya i les manifestacions no deixen de reflectir un desencant que s’ha utilitzat políticament. És una revenja de l’Estat, es condemna una opció política, i des de l’Estat s’està utilitzant per treure’n rèdit electoral. Tant el PSOE, amb les declaracions del ministre Marlaska parlant de violència, com l’extrema dreta parlant d’aplicar el 155 i la llei de Seguretat.

Aquesta vegada s’ha vist violència.

La violència la va començar l’Estat provocant. Amb la sentència, la societat catalana reacciona. La majoria aclaparadora, amb manifestacions cíviques, però un sector ho va canalitzar d’una altra manera. Hi ha hagut vandalisme als carrers, moltes vegades fomentat per part de les forces de seguretat de l’Estat que van utilitzar la força de forma desmesurada sobre els manifestants, i això no és justificable. També d’alguns mossos, que caldrà investigar. Entenc, però no comparteixo, que davant d’una situació límit cadascú canalitzi la seua decepció de diferents maneres. Hi ha hagut a qui no li ha interessat rebaixar el to.

A les anteriors generals, apostava per l’amnistia dels presos.

L’única manera de resoldre el bloqueig del conflicte és el diàleg, però és molt difícil si tens gent a la presó de manera injusta. Per això, una de les nostres condicions per al diàleg és l’amnistia, desfer el cas i que els presos surtin. L’amnistia permetria començar de zero un diàleg i una negociació, i la resolució del conflicte. La llei l’ha d’aprovar el Congrés i és qüestió de voluntat política.

Per aconseguir això necessitaran ser forts al Congrés.

Ara no hi ha majories clares i l’absoluta sempre descansa sobre partits com el nostre, Junts per Catalunya, Bildu, PNB o Compromís. Com més fort sigui a Madrid el bloc sobiranista i basc, més capacitat tindrem per condicionar el Govern central. Per a la investidura probablement veurem un acord de Pedro Sánchez amb Ciutadans i l’abstenció del Partit Popular, però en una legislatura s’han d’aprovar moltes lleis que necessiten majoria absoluta. L’única manera d’obligar el Govern espanyol a obrir el diàleg és condicionant-los.

Prefereixen un govern socialista?

Sempre preferiríem un govern d’esquerres, perquè creiem que és l’únic espai per poder obrir un diàleg, però l’actitud de Pedro Sánchez no ho demostra. Tenim la imatge que vol arribar a acords amb el centredreta per formar govern, i amb aquest PSOE no podem fer res.

La idea és seguir amb les mobilitzacions per desgastar el Govern central?

També ens desgasta a nosaltres. Però hi ha d’haver mobilització tant sí com no. En un altre lloc, una manifestació d’un milió de persones sobre una població de set hauria significat canvis. Hi ha qui demana desobediència institucional, però crec que es pot fer si s’aconsegueix un resultat concret i tirar endavant la república. Però sacrificar les institucions a canvi de res, només per una qüestió de postureig, s’ha de valorar molt. Què aconseguim si et poden aplicar l’article 155? Si intervenen les institucions, únicament quedarà el carrer. És important preservar les institucions, malgrat que estan molt febles. L’única manera d’aconseguir la república és quadrar les reivindicacions del carrer i de les institucions.

A què atribueix l’exhumació de Francisco Franco en aquest moment?

Es va triar fer-ho just en precampanya, quan no venia d’aquí perquè portàvem un any amb el tema. Li veig un ús polític i sap greu. I és llastimós que, en lloc de ser una acció discreta, va semblar un funeral d’Estat, i això només dóna pista a la dreta i a l’extrema dreta.

Quines són les seues prioritats per tal de millorar Lleida des de Madrid?

D’una banda, el sector agrari, que té un gran pes i vertebra el territori. Com es resol el Brexit, el bloqueig rus i el problema de Mercosur. Per una altra banda, la qüestió mediambiental, el Pirineu i la gestió de l’aigua. I hi ha les infraestructures, que ni PP ni PSOE han resolt. Estem pendents de l’alliberament de l’autopista AP-2, l’Eix Pirinenc, els trens...

Traspassar els regionals a la Generalitat seria una solució?

Traspassar les competències era un objectiu fa uns anys, però amb les inversions fetes. I la idea des de Lleida era crear una espècie de rodalies que relacionava els principals nuclis urbans del territori. I això tindria un efecte també sobre el transport privat. Seria un revulsiu. Se’n va parlar, però llavors es va optar per l’aeroport d’Alguaire.

Què opina de les queixes sobre l’Avant?

El tram més rendible de l’alta velocitat d’Espanya és el de Madrid i Barcelona i l’Avant també, i que posin trens de menys qualitat i els preus siguin tan alts diu que des d’aquí suportem la pressió per alimentar trams que són deficitaris. És injust.

Un altre repte són les autovies a Tarragona i a Aran.

En lloc de fer una inversió brutal a l’N-240, seria millor que l’AP-2, ja sense peatges, es converteixi en el gran eix mercaderies des de la vall de l’Ebre fins al port de Tarragona. El trànsit es reduiria a l’N-240, quedaria com una carretera més local i no caldria tanta obra. I la futura autovia d’Aran i, també cap a Tolosa, permetria unir dos grans pools agraris. A més, llavors sí que tindria sentit l’aeroport d’Alguaire.