Mirall de negra nit

La generació dels 70 va comportar l’emergència d’un esplèndid ventall d’autors nascuts durant la segona meitat dels anys 40 i l’inici dels 50 del segle XX. Per primera vegada després del daltabaix de la Guerra Civil, constituïen un pas ferm endavant en el procés de represa, des d’una voluntat de normalització de la nostra vida literària. Una de les veus més sòlides i amb més projecció internacional entre les vinculades a la generació dels 70 és Jaume Pont, amb una obra que ha obtingut el reconeixement unànime de la crítica i que ha estat àmpliament traduïda. La mort sobtada el mes de setembre del 2019

de la seva dona, la pedagoga Maria Jesús Cabau, és al darrere del llibre que Jaume Pont ha publicat recentment amb el títol de Mirall de negra nit, on ha inclòs també alguns poemes previs, com l’impressionant “Les paraules”, que, referint-se a l’experiència apassionant de l’escriptura, conclou així: “Et bressolen, t’acaronen i diuen que t’estimen,/ se’t fonen a la boca,/ et beuen l’enteniment,/ et maten.” El volum, però, en conjunt, respira memòria i desolació, i respon a l’esquinçament provocat per l’absència. Jaume Pont en fa una obra que va més enllà de l’elegia i que es planteja en clau reflexiva i de reconstrucció. El llibre s’inicia amb aquest vers: “La mirada inventa el món, la llum”, en un poema en què més endavant anota: “Tot és un lent ajornar el clam/ de la mudesa, tot és callada espera.” Aquest camí de pèrdues es fa present en imatges tan formidables com “Ella,/ àngel de la meva febre i mercuri del meu dolor”. Arreu hi percebem aclaparament, tristesa: “Badalla la nit/ sota un cel de cendra” i una mirada que transmet fatiga i un cert escepticisme: “Allí,/ només allí/ ombra ufanosa de ningú,/ perennal semença del no-res.” Hi sovintegen els fragments en què l’expressió de Jaume Pont adquireix la força i la contundència trasbalsadora d’un veritable clàssic: “Tan sols per una tirada de daus:/ orb en la llum i orat en la foscúria.” Capbussar-se en aquest Mirall de negra nit és compartir el dolor de viure en un temps d’incertesa i de fragilitat, però alhora és assaborir el fruit de la literatura concebuda com la destil·lació última de la nostra existència: “No hi ha res més./ Calma i rostoll.”