Sense contemplacions

Mireia Vidal-Conte

Severa rosa

Lleonard Muntaner, 135 p.

---

Heus aquí un llibre de poemes escrit sense contemplacions. A Severa rosa, el darrer lliurament de Mireia-Vidal Conte –una de les veus més sòlides de la poesia catalana última, guanyadora dels premis Recull, Miquel de Palol, Maria-Mercè Marçal, Ciutat de Tarragona i Serra d'Or– tot sembla dictat pel dolor i la inconstància de la felicitat. Com en altres llibres de l'autora –Gestual, Pragari, Anomena'm nom, Margarides de fons, Orlando natural, 5 cm (la cicatriu), Veces i Ouse– la veu que parla en els seus poemes ho fa a redós de la noció constant d'expiació i alhora, com a contrapunt, d'una reivindicació articulada per l'afirmació de gènere, el cos de l'amor i el cos de l'escriptura. El resultat és el d'una poesia rompuda, àrida, d'alè entretallat i sanglotant, que es projecta de manera implacable en el llenguatge i l'estructura del fragment. Els versos sense puntuació, els silencis i el ritme del discurs s'aboquen de manera irremissible a la brevetat i el despullament verbal. Com si la paraula poètica fos incapaç de copsar, en tota la seva plenitud, l'abast del sentiments.

Aferrada al conflicte permanent, no ha d’estranyar que la poesia de Vidal-Conte se’ns proposi com un camí iniciàtic que percudeix sobre la recerca de la pròpia identitat. Així doncs, la severa rosa que ens ofereix la nostra poeta –la rosa de la poesia, la de l’amor i la vida tota en definitiva– contempla ensems pètals i espines, aroma i podridura, la rosa i l’espina: “has de saber / tots aquests esforços / no són res més que lletanies / misericòrdia anunci / o deteriorament”. Des d’aquest tombant, pren força i sentit el camí d’iniciació a la recerca d’un mateix que planteja el llibre, travessat de dalt a baix pel sentiment del temps, la memòria dels pares, la mort i la malaltia, l’empremta del llegat existencial de Virginia Woolf –Orlando, Rodmell, Monk’s House, el fatídic riu Ouse...– o la relació eròtica entre cos i escriptura. Tant és així que el llibre pot llegir-se al·legòricament com un passeig pels cercles d’una mena de divina comèdia personal. Un viàtic o camí d’il·luminació, en suma, on Vidal-Conte es fa acompanyar explícitament o implícita –talment un Virgili dantesc que vetlla i desvetlla els sotracs vitals de l’infern, el purgatori i el paradís– per l’aura exemplar d’alguns dels seus guies en la vida i en la poesia: Virginia Woolf, Anne Sexton, Frida Kahlo, Ida Vitale, Miquel de Palol, Blanca Varela, Clarice Linspector, Felícia Fuster, Paul Celan, Màrius Sampere o un omnipresent José Ángel Valente...

Més enllà de l’argumentari purament estètic o literari, totes aquestes veus, al costat d’altres que l’autora ha anat assenyalant al llarg de la seva trajectòria, són argumentades com a divises existencials i de pensament. En això Vidal-Conte s’afilera al llarg d’una tradició poètica que, partint del romanticisme revolucionari, passa pel simbolisme més radical i es projecta, des de Novalis o Trakl, sobre veus com Celan, Varela o Valente. Al final del camí, la poesia (nova Beatriu) espera sempre, inabastable. D’aquesta manera, Severa rosa mostra sense embuts la seva dimensió com a signe i com a símbol, és a dir: com a llibre de poemes i com a construcció de sentit d’una forma d’entendre la poesia que aprofundeix la recerca de l’essencial poètic. Mireia Vidal-Conte sembla haver comprès, amb tota la seva complexitat, que l’eix de l’altura d’una poesia només s’aconsegueix amb el de la profunditat. O dit amb la paraula del seu admirat José Ángel Valente al poema “Ícaro”: “Caer fue solo / la ascensión a lo hondo”.