Canvi climàtic i la quadratura del cercle

La cimera del clima que se celebra a Glasgow va viure ahir una jornada de descans després d’una primera setmana marcada, com ja és una tradició en aquestes trobades destinades teòricament a frenar l’escalfament global, per avanços que són molt lluny de les declaracions d’intencions. Mostra d’això són els acords que s’han concretat fins ara. Un és l’anunciat per la UE i els EUA per reduir un 30% les emissions de metà, gas al qual es responsabilitza del 25% de l’escalfament, amb el problema que no hi participen la Xina, l’Índia i Austràlia, que en són els principals emissors a causa de l’explotació de mines de carbó.

Un segon acord que s’ha fet públic és el de destinar uns 16.600 milions d’euros de fons públics i privats, per lluitar contra la desforestació fins al 2030. En aquest cas, l’inconvenient és que el 2014 es va arribar a un acord gairebé idèntic i els seus nuls resultats estan a la vista de tots. Així mateix, una vintena de països i institucions financeres s’han compromès a deixar de finançar combustibles fòssils a l’estranger a finals de l’any que ve, encara que sense afectar els projectes en marxa, ni els que duen a terme als seus països, a més que no hi participen ni la Xina ni el Japó, que lideren aquesta pràctica.

En definitiva, res nou que no s’hagi vist en anteriors cimeres del clima, que acostumen a acabar amb acords de mínims amb un compliment que es va dilatant en el temps. I això seguirà sent així mentre no s’abordi aquesta qüestió des d’una cooperació global de tots els països a favor del conjunt de la humanitat i es deixi en segon pla els interessos econòmics i polítics de cadascun, la qual cosa sembla una utopia malgrat que l’evidència del canvi climàtic és cada vegada més gran. Per fer-nos una idea de la magnitud dels canvis necessaris, n’hi ha prou amb un exemple.

Durant els últims mesos, nombroses empreses de Lleida, Catalunya, Espanya i els països europeus pateixen de falta de matèries primeres i el seu cost s’ha disparat perquè es fabriquen a la Xina i no arriben en prou quantitats. Per a la nostra economia, seria un alleujament que aquest coll de botella es resolgués al més aviat possible, però en aquest cas s’obvia que la majoria de l’energia que utilitza la Xina tant per a les fàbriques com per al consum domèstic procedeix del carbó, que és el combustible fòssil més contaminant. La conclusió resulta més que evident: estem disposats –tots en general i els poders econòmics i polítics en particular– a introduir canvis en la nostra forma de vida per afrontar l’amenaça que representa el canvi climàtic i la sobreexplotació dels recursos naturals del planeta? Si la resposta és negativa, mai s’abordarà l’arrel del problema per moltes cimeres del clima que se celebrin.

Intentar solucionar una amenaça global com aquesta buscant obtenir rèdits polítics o econòmics és la millor garantia de fracàs.