Una història extremenya

El 30 d’octubre del 1994 la UE Lleida, llavors a Segona divisió A i amb Mané a la banqueta en la que anava a ser la seua última temporada al club, va jugar a Almendralejo. Va vèncer 0-2 contra l’Extremadura amb gols de Roa i Vicente. Aquell 30 d’octubre d’ara fa 25 anys, aquest periodista es trobava a l’estadi Francisco de la Hera, juntament amb el meu col·lega i amic Jordi Guardiola, el meu germanet, amb la tasca de fer la crònica per a SEGRE i la retransmissió per a SEGRE Ràdio. Quan vam arribar al camp ens van dir els responsables del club que no teníem cabina de retransmissió i que hauríem de radiar el partit asseguts a la grada. Caram, quina contrarietat. Així ho vam fer. Malgrat que portàvem auriculars, se sentien els insults i improperis que ens dedicaven els amables espectadors. Amb el 0-1 la banda sonora va incrementar el seu volum i els rostres que ens miraven eren tot el contrari a amigables. A les paraules i termes clàssics que la llengua castellana té per vituperar, se’n van afegir alguns de més específics, com “polacos” i, en una exhibició d’enginy, “rusos”, “checoslovacos” i tots els seus sinònims de l’Est.

En el descans un espectador ens va deixar clar que no li agradava que féssim la retransmissió en català. Fins i tot em va mostrar una navalla amb la qual, insistia, ens tallaria els cables si persistíem. El tema del final del partit, si de cas, per a una altra ocasió. 25 anys després, a Extremadura el català continua molestant.