Els tres pobles fundats per Franco a Lleida

En plena postguerra espanyola, el règim franquista va emprendre un dels projectes de colonització agrària més grans del segle XX a través de l’Institut Nacional de Colonització (INC). Aquest organisme, creat l’octubre de 1939 sota la dependència del Ministeri d’Agricultura, va impulsar la construcció de més de 300 nous pobles per tota la geografia espanyola, entre els quals destaquen tres enclavaments a la província de Lleida: Gimenells, Sucs i Pla de la Font. Aquests assentaments, nascuts entre els anys 40 i 70, van formar part d’una política agrària que buscava transformar l’espai productiu i augmentar la producció agrícola durant l’etapa autàrquica del règim.

L’INC, que va desaparèixer el 1971 per donar pas a l’Institut Nacional de Reforma i Desenvolupament Agrari (IRYDA), es va centrar en la reorganització territorial i el desenvolupament de zones rurals, principalment al voltant de les grans conques fluvials com l’Ebre, Duero, Tajo, Guadiana i Guadalquivir. A Catalunya es van construir quatre d’aquests pobles, tres d’ells a Lleida, configurant un important moviment migratori promogut per l’Estat que acabaria allotjant unes 55.000 famílies a tot el territori estatal. L’estratègia consistia a expropiar terrenys a grans terratinents o finques considerades "manifestament millorables" per redistribuir-los entre colons procedents de diferents zones del país.

Gimenells: el primer projecte de colonització lleidatà

Encara que Gimenells comptava amb un petit nucli de població en l’època prèvia a la invasió musulmana, la seua història moderna arranca el 1928 amb la ubicació de la Obra Tutelar Agraria. Tanmateix, va ser el 1939 quan l’Institut Nacional de Colonització va emprendre la seua veritable repoblació. Durant la dècada dels 40, es va instal·lar el Centre Tècnic que serviria com a seu per desenvolupar tasques de planificació agrícola a la zona.

Una fita important en la història d’aquesta localitat va arribar el 1959, quan es va fundar la parròquia de Gimenells, elegint com a patrona la Verge del Rosari i com a patró Sant Isidre. Finalment, el 1991, mitjançant el Decret 56/1991 del 25 de març, Gimenells va aconseguir independitzar-se administrativament, segregant-se del terme municipal d’Alpicat per convertir-se en municipi propi.

Sucs: d’assentament ilergeta a poble de colonització

El cas de Sucs resulta particularment interessant per la seua rica història. Originàriament va ser un poblat ilergeta, i de l’època romana es conserven restes que podrien correspondre a la part inferior d’una torre guaita de la via imperial que connectava Tarraco amb Caesaraugusta passant per Ilerda. En 1092 formava part del regne de Montsó, sent reconquerida en 1149 juntament amb Lérida.

Tanmateix, la localitat va experimentar un progressiu abandó fins quedar completament despoblada a partir de 1658. Després de la desamortització de 1835, la zona va passar per diferents propietaris privats. El punt d’inflexió va arribar el 1944, quan l’Institut Nacional de Colonització va adquirir la finca de 2.034,39 hectàrees a la societat "Agrícola de Sucs S.A." per un valor total de 5.250.000 pessetes.

Una vegada en mans de l’INC, es va procedir a la parcel·lació del terreny, la creació d’una xarxa hidràulica i la construcció del poble, que aviat seria habitat per famílies emigrants arribades des de diferents punts d’Espanya. La infraestructura es va completar a finals dels anys 40 amb la construcció d’unes escoles unitàries dissenyades per l’arquitecte José Borobio, figura clau en molts d’aquests projectes de colonització.

Pla de la Font

El terme de Pla de la Font abasta aproximadament 2.400 hectàrees, dedicades majoritàriament al cultiu de regadiu. Actualment és una entitat municipal descentralitzada del municipi de Gimenells. En els seus camps predominen productes com l’alfals, el panís i el blat, encara que també hi ha presència de fruiters com cirerers, pereres, pomeres, presseguers i nectariners, si bé aquests no constitueixen el cultiu més extens de la zona.

Igual com els seus veïns, l’origen de Pla de la Font està directament vinculat a la política de colonització agrícola impulsada durant la dictadura franquista. En aquest enclavament es van assentar colons procedents d’altres regions espanyoles, alguns d’ells expropiats de terrenys inundats per pantans de nova creació o afectats per repoblacions forestals. Les parcel·les sobrants s’adjudicaven als qui les sol·licitaven, sempre que complissin certs requisits.

El sistema de colonització seguia un patró similar a tots aquests pobles: el règim venia una porció de terreny (entre 7 i 20 hectàrees) al colon, que havia d’estar casat, i li adjudicava un habitatge en el nucli de nova creació. El beneficiari havia de pagar aquesta propietat durant un període de 30 anys amb el producte de les collites o del seu treball. A més dels habitatges, l’Institut de Colonització construïa els edificis comuns com a cooperativa, església, escoles i ajuntament, així com les infraestructures bàsiques de camins i carreteres. Les zones no adjudicades van ser objecte de repoblació forestal, principalment amb pins.

L’Institut Nacional de Colonització representa un dels projectes més ambiciosos del règim franquista en matèria d’ordenació territorial i política agrària. La seua actuació no es va limitar a la construcció de nous pobles, sinó que va incloure la transformació integral del paisatge rural espanyol mitjançant la implementació de sistemes de regadiu, la redistribució de la propietat i la modernització de les tècniques agrícoles.

En el cas de Lleida, els tres pobles de colonització -Gimenells, Sucs i Pla de la Font- constitueixen un testimoni viu d’aquest període històric. El seu traçat urbanístic, caracteritzat per un disseny racional i funcional, respon als criteris estètics i organitzatius propis de l’arquitectura de colonització franquista: carrers amples, places centrals on s’ubiquen els edificis institucionals i habitatges unifamiliars amb espai per a petits horts.

Els pobles de colonització franquista presenten característiques arquitectòniques molt definides. Generalment s’estructuren entorn d’una plaça principal on s’ubiquen els edificis representatius (església, ajuntament i cooperativa). El traçat sol ser ortogonal, amb carrers amplis i habitatges unifamiliars d’una o dos plantes que incorporaven espais per a animals i eines de conreu. Els materials de construcció solien ser locals, adaptant-se a les tradicions constructives de cada zona però amb un disseny racionalista i funcional que reflecteix la ideologia del règim.

L’evolució demogràfica de Gimenells, Sucs i Pla de la Font ha seguit patrons similars als d’altres pobles rurals espanyols. Després d’un període inicial de creixement durant les dècades posteriors a la seua fundació, van experimentar un descens poblacional a partir dels anys 70 i 80 a causa de l’èxode rural. En les últimes dècades, la població s’ha estabilitzat, encara que ara s’enfronta el repte de l’envelliment. No obstant, alguns d’aquests municipis han aconseguit atreure nous habitants gràcies a la millora de les comunicacions i al desenvolupament de serveis bàsics que faciliten la vida en l’entorn rural.