L’enigma de la nuclear al Cinca
Aquesta caravana de cotxes va viatjar a Osca per protestar contra el projecte de la nuclear al Cinca. - AJUNTAMENT DE XALAMERA
“A Xalamera, amb Xalamera: no volem central”, cantava fa mig segle Joaquín Carbonell, un trobador de banderes trencades que en aquestes mateixes dates va encunyar amb La Bullonera allò de “si vas a Xalamera, digues-li a l’alcalde / que jo també em cago en el que ell ja sap”. Sonava a la ràdio, es cantava en places i gresques i es va convertir en la banda sonora d’una prodigiosa mobilització popular, aquella en la qual no hi havia cotxe sense l’adhesiu de NO central nuclear al Cinca NO i que li va parar els peus al franquisme quan va pretendre instal·lar una central nuclear en aquesta localitat del Baix Cinca.
“El record són les cançons, han quedat com un himne. La gent les demana a la discomòbil a altes hores de la matinada, quan s’acaba la sessió a les festes de Sant Martí”, assenyala Santiago Villas, alcalde de Xalamera.
Entre un moment i un altre, entre aquell sobresalt de l’abril del 1975, quan els diaris i el BOE van ressenyar el projecte d’instal·lar a Xalamera una de les 25 centrals del Pla Energètic Nacional, i les últimes festes de novembre, el poble ha perdut la meitat de la població: de 237 veïns el 1970 a 131 avui. I molts dels que queden es continuen plantejant què hauria passat si en lloc de dir que no s’hagués dit que sí.
“Ara hi ha gent que pensa que s’hauria d’haver fet”, anota Villas, que té clar que, si s’hagués tirat endavant el projecte, “tot hauria estat diferent”. “Pot ser que l’economia hagués estat millor per a dos o tres generacions –planteja–, però ara estaríem veient com es desmantella la central perquè hauria arribat al final de la seua vida útil. Potser hauria passat com a Andorra (Terol), d’on la gent se n’està anant des que van tancar la central tèrmica de carbó.”
Els del passat que no van ser i el futur que mai no arribarà no són, en qualsevol cas, els únics enigmes pendents de resoldre entorn d’aquell projecte. “Va sortir al BOE, però a Xalamera no va arribar mai cap carta”, apunta l’alcalde, que planteja un dubte que, al no haver arribat a existir mai un projecte formal, perviurà sense ser aclarit: “Hauria estat a dos quilòmetres de Xalamera, i tan lluny no arriba, el terme municipal. Crec que en realitat havia d’anar a Alcolea, perquè a Xalamera no hi cap.” L’havien de construir i explotar les que llavors eren els braços elèctrics de l’Estat: Enher, que ja tenia una àmplia presència a la zona amb els embassaments de Riba-roja, el Cinca i la Ribagorçana, i Endesa.
El poble va tenir una intervenció tangencial en la mobilització, que a una part del veïnat li va deixar la sensació que, en certa manera, anava dirigida contra la localitat, i en la qual van tenir un paper principal Aurelio Biarge i Santiago Marraco, que anys després dirigirien l’UCD i el PSOE oscencs i que presidirien la Diputació i el Govern d’Aragó, i en el qual a través de Coacinca va començar a despuntar l’incipient moviment ecologista que després brollaria en El Serrablo a recer del desplegament del seu tòxic pol industrial. “La mobilització va ser, gairebé, contra Xalamera”, anota Villas.
Aquesta onada de protesta va tenir el seu punt de més intensitat el 8 de maig del 1975, quan una caravana de més de 300 cotxes i furgonetes es va plantar davant del Govern Civil d’Osca per mostrar el seu rebuig al projecte.
Avui, mig segle després, des de dalt de les ripes que van servir d’escenari a Pedro Saputo i d’inspiració de Ramón J. Sender no es veuen instal·lacions energètiques, encara que a l’horitzó, per Fraga, Mequinensa, Vilella, Candasnos, Ballobar i Ontinyena, treuen plaques i aerogeneradors que sumen més de 700 megawatts de potència, tres quarts dels quals eren de la central nuclear.
