Gegants de Cal Terés, reinterpretats

La tradició gegantera de Tàrrega acaba d’escriure una nova pàgina de la seua història. El jove Robert Sambola Pastó, de només 17 anys –malgrat que va fer el treball amb 16–, ha culminat la reinterpretació dels gegants de Cal Terés, dos figures desaparegudes del segle XIX que van formar part de les antigues processons i festes del barri del Carme. El projecte –culminació del seu treball d’investigació de batxillerat, sota el títol La recuperació dels gegants de Cal Terés– és fruit d’un any de dedicació, documentació i treball artesanal, i ha tornat a la ciutat dos peces oblidades del seu patrimoni cultural.

El treball i les figures es van presentar públicament divendres al local de l’Ateneu de Tàrrega, ple de gom a gom i amb un públic meravellat per la passió i la traça de Sambola. El jove, gran aficionat als gegants, ha aconseguit reviure dos personatges històrics: el Llenguado i la Pagesa, que segons les cròniques antigues van ser creats entre 1810 i 1840 per Marià (o Mariano) Terés, notari, campaner i escultor aficionat. Terés, membre d’una influent família targarina originària de Pira, també va fer obres d’imatgeria religiosa i va ser propietari de les cases senyorials que avui allotgen la Casa de Cultura i el consell comarcal de l’Urgell. Els primers detalls sobre els gegants de Cal Terés es remunten a articles publicats en la premsa local de principis del segle XX, com La Signou (1915) o Acció Comarcal (1932). Les fonts els descriuen com figures populars, divertides, burlesques i pròximes al poble: el Llenguado, un camperol que treia la llengua, i la Pagesa, una pagesa com a tal. Tots dos representaven l’essència rural del segle XIX i s’exhibien durant les celebracions del barri del Carme, sent els primers gegants associats a una festivitat de barri a Tàrrega. Aquestes figures van desaparèixer cap al 1870, quan els veïns van impulsar uns nous gegants, els de la Mercè, al considerar que aquells “no feien prou patxoca” i van arribar a dir-los “desgraciats”. Amb ells es va tancar una etapa, i el record dels gegants de Cal Terés es va esvair.

Gairebé dos segles després, Robert Sambola va decidir rescatar-ne la memòria i reviure’ls amb fidelitat històrica. “Sempre m’han fascinat els gegants i l’imaginari festiu de Tàrrega; des de petit he estat vinculat a la Colla Gegantera de Verdú i a Guixanet de Tàrrega, on actualment soc el responsable de l’Home de la Barra”, explica. Sambola concreta que “es tracta d’una reinterpretació perquè no existia cap fotografia, únicament tres articles que els feien referència i una breu descripció física”. El treball de Sambola combina rigor documental, aportat bàsicament per Albert Fitó, i talent artístic.

Durant tot un any va compaginar els estudis amb la creació artesanal de les figures, treballant caps de setmana i vacances. Per reconstruir el seu possible aspecte original, va contactar amb Lluís Ardèvol, bibliotecari, documentalista, investigador, gestor cultural i autor del Catàleg de Gegants Centenaris de Catalunya, i va estudiar referències de la imatgeria catalana del segle XIX de Reus, Vilanova i la Geltrú o Balaguer. La seua aposta va ser la d’uns “pagesos endiumenjats”. A falta d’imatges originals, va elaborar esbossos basats en les descripcions de premsa i en els cànons estètics de l’època, a més d’utilitzar els materials tradicionals. El procés, que va portar a terme al taller dels seus avis a Verdú, va incloure modelat en fang, motllos d’escaiola, estructura de fusta, aplicació de cartró pedra, ulls de vidre foscos –amb la col·laboració del Quim i la Txell, del taller de vidre de Verdú–, perruques i disseny d’un vestuari confeccionat a Cal Sangrà d’Agramunt.

El resultat són dos gegants fidels al seu temps. El Llenguado vesteix tons foscos, armilla i faixa, i porta a la mà un llibre amb els plans del Canal d’Urgell del 1853 i dos claus, símbols de les propietats històriques de la família Terés. Al dit llueix un anell gravat amb l’escut de Tàrrega i, com mana la tradició, treu la llengua en un gest entre humorístic i provocador. La Pagesa, per la seua part, encarna la figura femenina de la pagesia targarina: porta faldilla, davantal, mocador al coll i un gran mocador amb l’escut del Carme brodat, en al·lusió al sobrenom bogader del barri, amb referència a les decoracions de llençols als seus balcons. A l’altra mà sosté un ram de flors, com era habitual en les gegantes de l’època.

Més enllà del seu valor artístic i documental, el projecte té com a objectiu que els gegants de Cal Terés tornin a recórrer els carrers de Tàrrega durant les festes del barri del Carme i fins i tot recuperar-ne el ball, que va recollir el Mestre Güell i que s’interpretava amb flautí i tamborí. L’autor revela que crear una parella de gegants era “un somni que tenia des de petit que ara he pogut fer realitat”. Vol estudiar Restauració i Conservació per dedicar-se a la conservació del patrimoni, i en especial, de la imatgeria festiva.