Així és el 'mar subterrani' de 900 km² que uneix les conques de Cinca i Ribagorçana

La Llitera i la Ribagorça guarden sota els seus secarrals prepirinencs un paradoxal tresor: un mar subterrani de més de 900 km2 que s’estén entre els cursos del Cinca i la Noguera Ribagorçana, i sota els de l’Ésera i l’Isàvena, i que alimenta de cabals ambdós rius.

La paradoxa sorgeix de la seua pròpia existència sota unes terres en les quals la construcció dels nombrosos embassaments que es despleguen per la seua superfície, que sumen més de 1.800 hm3 de capacitat entre els cinc del Cinca, l’Éssera i la Ribagorçana que connecten amb l’aqüífer, va generar més èxode que riquesa. I també en un paisatge on s’està acabant d’esfumar l’últim intent de posar en funcionament el Canal de la Llitera Alta amb aigua d’algun d’aquests embassaments. Això, que hauria d’haver ocorregut a partir del 1985, serà, si pot ser, després del 2033, segons ha decidit el Govern de Jorge Azcón.

Aquesta massa subterrània és, amb 903,69 km2, segons recull la documentació bàsica del PHE (Pla Hidrològic de l’Ebre), un dels aqüífers més grans de la conca de l’Ebre. De fet, tan sols el superen en extensió una dotzena en una llista de 105, bàsicament les grans bosses d’aigua del subsol de la serralada pirinenca i la Ibèrica.

El límit sud de la massa d’aigua es troba “en la traça de l’encavalcament inferior de les Serres Marginals”, assenyala un document de la CHE (Confederació Hidrogràfica de l’Ebre), que la situa en el paral·lel que marquen Balaguer i Alfarràs. El límit superior està, inclinat cap a l’oest, a l’àrea de l’embassament de Mediano.

Els recursos hídrics

Hi ha poques dades sobre el volum de recursos hídrics que emmagatzema l’aqüífer de la Llitera Alta, encara que els sondejos de la CHE han detectat gruixos de la làmina d’aigua de 3 a 8 metres en unes zones, de 15 a 16 en d’altres i de 26 a 48 en les de més volum. Els bombatges realitzats per l’IGME (Institut Geominer), la Diputació d’Osca i el Miteco (ministeri per a la Transició Ecològica) en llocs com Sanui, Benavarri, Valldellou, Alins de llitera i Olvena van detectar “importants valors de transmissivitat”, és a dir, de circulació de l’aigua.

Els estudis li atribueixen “un drenatge ràpid” de l’aigua per “conductes preferents i de poca porositat” amb zones de flux a Mediano, Estadella, Tolva, Estopanyà i la Noguera Ribagorçana.

La massa d’aigua té peculiaritats com estar dividida en cinc làmines, localitzades a les Serras Marginals de Lleida, Sant Esteve de LIitera, El Pueyo, Mediano i Naval, separades per murs d’argila, material que també l’impermeabilitza per la part inferior.

Es carrega amb l’aigua de les serres i amb recursos de Barasona i el Canal d’Aragó i Catalunya, mentre que “els nivells de descàrrega natural” són el Cinca i la Ribagorçana. També s’alimenten amb els seus recursos les llacunes d’Estanya.

Sobre l’aqüífer es despleguen les serres d’Ubiergo i La Carrodilla, al costat del Cinca, i les de la Volteria i del Solà, que “serveixen de tancada per als embassaments de Santa Anna i Canelles”. També inclou, entre unes i altres, les planícies de Purroi de la Solana i de Camporrells i els espais protegits de la Serra de Montgai i del riu Isàvena, ambdós declarats zepa per protegir les aus que els habiten. Part del terreny forma part de Geominlir, el parc Geològic i Miner de Llitera i Ribagorça, i dels geoparcs Orígens i Sobrarbe.

Malgrat la riquesa natural de la superfície, l’aqüífer pateix una dotzena de pressions extractivistes i contaminants, segons els informes de la CHE, que refereixen els efectes contaminants d’aigües residuals urbanes, plantes industrials i abocadors de residus, així com d’activitats agrícoles, ramaderes i mineres i, també, de la sortida de recursos per cobrir demandes agràries, industrials i de proveïment urbà.