La transhumància del Cinca

La transhumància consisteix a buscar terrenys on hi ha menjar per al bestiar, sigui hivern o estiu; i n’hi ha des del pla fins a la muntanya a l’estiu, quan la terra aquí és seca, i en l’altra direcció a l’hivern”, explica Eric España, un ramader de Salardú (Naut Aran), l’últim que, ara com ara, manté la tradició itinerant de desplaçar a l’hivern cap a zones del sud d’Osca els ramats que durant els mesos càlids pasturen a les muntanyes de la capçalera de la Garona.

“Baixem d’una zona en la qual l’hivern és molt dur. Abans ho fèiem molts al Pirineu, però ara gairebé ja no baixa ningú”, anota. Aquest tipus de pasturatge tradicional també es dona, malgrat que amb una freqüència igualment escassa, entre les valls navarreses del Roncal i Salazar i les estepes de les Bardenas i les Cinco Villas.

El ramader, que aquests mesos ajuda el Dimitri, un pastor d’origen romanès que ja es dedicava a aquesta activitat al seu país d’origen, fa 24 anys que trasllada el seu bestiar amb el canvi de l’any fins a una finca de Bellver de Cinca (mont Julia, a 180 quilòmetres) que disposa de paridores (naus per a bestiar oví) amb prou capacitat per acollir el ramat, amb unes ovelles adultes que inicien ara la temporada de parts. Durant el dia és freqüent veure les ovelles pasturar en camps de l’horta del riu i en altres zones de l’àrea nord del Baix Cinca.

La transhumància, avui escassa, va ser una de les vies per les quals es van establir llaços familiars entre l’estepa i el Pirineu. “Durant els anys 60 i 70 la gent baixava, s’aparellava i en ocasions hi havia famílies que compaginaven fer pasturar el bestiar al Pirineu i al pla en funció de l’època de l’any”, recorda. Avui, els escassos ramaders que itineren a l’hivern solen treballar amb pastures arrendades.

Aquest mètode de criança del bestiar a l’aire lliure, no obstant, tampoc no acaba sent viable els dotze mesos de l’any; no per la disponibilitat d’aliment vegetal, sinó per les exigències del mercat. “Avui no pots vendre un bestiar criat només en pastura –explica l’Eric– perquè la carn surt més magra, més dura perquè el corder està més musculat i de color més vermellós. El consumidor vol carn de color blanc, però la d’un animal que es cria a la muntanya és roja”. “La vol blanca i ecològica, però això és impossible”, ironitza.

Aquestes preferències del consumidor obliguen el ramader a mantenir el bestiar estabulat algunes temporades. “La carn és més tova i més blanca si l’animal es mou poc”, anota.

També ha canviat amb els anys l’aprofitament de la llana. Fa unes dècades, recorda, amb la llana pagaves els pastors i les pastures d’hivern, i ara l’has de tirar.

O no tant, ja que, segons explica, se’n manté l’ús per millorar el rendiment de les terres de cultiu i les pastures, una cosa que ha començat a ser objecte d’estudi tècnic en zones com el Pallars. “Fa molt temps que la llana s’aplica a la terra: aireja els sòls, ajuda a retenir l’aigua i millora els nutrients”, explica.

El ramat de l’Eric suposa una mica més de la quarta part de la cabanya total de l’ovella aranesa, una raça autòctona que suma al voltant de 4.000 caps.