Pol Aguilera Anguera, director de cinema de Mollerussa: «A ‘Canvi de plans’, la inclusió s’explica des de la quotidianitat»

Quin recorregut portava abans d’aquest curt i per què decideix fer el salt a un documental independent?

Vaig començar a estudiar a l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya) el 2021 i allà he fet la majoria dels meus treballs. Fa poc vaig acabar el treball de final de grau, un curtmetratge sobre la vellesa. Canvi de plans arriba després com un projecte a part, amb producció pròpia.

El projecte naix al costat de l’associació Acudam, que treballa amb persones amb discapacitats. Com es construeix aquesta col·laboració i quina relació personal tens amb l’entitat?

El meu vincle és molt directe: la meua mare hi treballa des de fa molts anys i l’entitat ha estat molt present a la meua vida. Conec gairebé tots els nois, ells m’han vist créixer i jo també he crescut en la seua companyia. Per això, no era un “gravarem alguna cosa i ja”, sinó una col·laboració des de la confiança. M’interessava que el curt sortís del que ells són, de la seua manera d’estar i de viure les coses. Aquesta és la base perquè el resultat sigui honest.

Anem a la història. Quina és la sinopsi i quina part respon a fets reals?

La premissa és senzilla: es preparen per anar a la platja, a l’excursió anual que fan cada estiu, i quan arriben es troben que la platja està en obres. A partir d’allà, busquen alternatives per passar-ho bé. Està explicat com si fos un documental i la major part del que succeeix és real. No hi ha un truc narratiu: el contratemps suceeix i la pel·lícula segueix com ho encaixen i com ho resolen.

El títol suggereix gir, canvi, reajustament. Quin efecte perseguia en l’espectador després de veure-ho?

Que tots som capaços de superar adversitats, fins i tot millor que qualsevol. Moltes vegades ens quedem enganxats al que “havia de ser” i, quan falla, ens costa moure’ns.

Ells passen a l’acció abans: accepten, busquen opcions i troben una manera de disfrutar. La pel·lícula proposa mirar-los de prop i aprendre d’aquesta manera d’avançar.

Al documental, l’espontaneïtat pot ser un regal o un problema. Com es dirigeix quan no tot està sota control?

Anàvem amb una escaleta i un recorregut pensat, però una vegada estàs allà les coses succeeixen a la seua manera. Com a director, això fa vertigen perquè no ho controles tot; si intentes forçar-ho, ho trenques. Cal observar, reaccionar ràpid i decidir quan atansar-te i quan apartar-se. En aquest equilibri, el documental respira i apareix el que connecta.

Quanta gent va participar en el rodatge i com es va organitzar el grup?

En total érem divuit persones, entre acompanyants i els nois; ells eren catorze. A nivell pràctic, això t’obliga a estar molt atent al ritme que segueix el grup i a com et mous dins de la situació per no interferir en el que està passant.

A nivell personal, què s’emporta de l’experiència?

Em quedo amb dos coses: una millora clara en planificació, perquè aprens a preparar el rodatge sabent que la realitat et pot canviar el guió en qualsevol moment. I un aprenentatge personal, perquè la gent d’Acudam t’aporta molt: t’ensenyen a relativitzar i a entendre que disfrutar no depèn que tot surti perfecte, sinó de com reacciones i acceptes els canvis.

En què està ara, després de ‘Canvi de plans’?

Actualment, estic escrivint i intentant aixecar un altre documental. Treballo amb la mateixa idea: contar des de la realitat.