El refugi nuclear de la Granja d'Escarp

"Ens van dir que amb una temporada aquí els nens podien curar un 60% de la radiació. L’ajuntament ho va proposar i la gent es va animar”, recorda Pilarín Cuéllar, una de les veïnes de la Granja d’Escarp la família de la qual va ser una de les dinou que va acollir algun dels vint nens que el 1997 van viatjar des de Salihorsk (Bielorússia), a 300 quilòmetres de la central nuclear de Txernòbil (Ucraïna) per passar unes setmanes d’acollida. Hi hauria un altre viatge l’any següent, i un més el 1999.

“Com no he de donar un cop de mà perquè es projecti un acte de generositat com aquest que van fer famílies del poble?”, planteja l’alcalde, Manel Solé, que aquesta setmana va coordinar la reunió de més de la meitat d’aquells pares d’acollida que serveix de base per a aquest reportatge.

“A nosaltres ens va convèncer el nostre fill Joan, que era tot el dia a l’ajuntament”, explica José, espòs de Consuelo Moreno, que arran d’aquell primer viatge van iniciar una relació que continuen mantenint amb el Sasha, el nen que porta la gorra al revés a la foto superior esquerra. “Ens va tocar la loteria”, diu la Consuelo.

També segueixen en contacte Lorena Rubio i Natasha, les nenes que mengen piruletes assegudes al capó d’un cotxe en el reportatge gràfic. “Va aprofitar un viatge de feina amb el seu marit i va venir conèixer el meu nadó”, assenyala la Lorena, qui anota que “ara, amb les xarxes socials, és més fàcil”. Els primers anys, la mare de la seua amiga havia de portar a traduir, i pagar-ho és clar, les cartes que arribaven de la Granja.

Encara que no tot van ser flors i violes. “La meua història és diferent”, explica l’Aurora Roca: “El primer any no hi vam participar, i el segon va venir Igor El Terrible, que era amic del nostre fill i que no s’entenia amb la família de l’any anterior. Era molt llest, però ens va fer patir. Teníem botiga i bar, i es posava a regalar-ho tot i havíem de cridar-li l’atenció. Un dia va sortir corrents i un veí el va atropellar”. “És una experiència molt bonica, però no per repetir. Era molta responsabilitat”, anota. “És molt enriquidor, però el comiat se’ns va fer molt costa amunt”, anota Cuéllar.

Totes les famílies coincideixen a destacar els problemes inicials per entendre’s entre grans i nens, malgrat que no tant entre els xavals locals i els visitants (es recomanava que hi hagués a casa algun d’edat similar a la de l’acollit). “Ens van donar uns cartells amb les expressions bàsiques, i entre una cosa i una altra ens enteníem; era complicat, però ens enteníem”, recorda Elena Moncada. També coincideixen a destacar les dificultats per comunicar-se pel que fa al menjar. Encara que, com en tot, hi va haver excepcions, com la de l’Igor: “El primer dia es va asseure a la taula i es va posar a dir “cocococo” mentre movia els braços... Ja sabia el que volia, ja! Estava demanant pollastre”, recorda l’Aurora entre rialles.

Els germans que van passar per casa de la Maria Antonia Gorrita tenien una relació xocant amb el menjar. “La més gran esperava que el petit tastés els plats, fins que no menjava ell no ho tastava ella”, recorda. Major va ser la sorpresa de trobar dos plàtans sota el llit de la nena. “Amagava fruita per menjar-se-la després, a la nit”, indica.

Quan els nois van arribar a la Granja, feia tot just un lustre que Bielorússia estava separada de la Federació Russa després de desaparèixer l’URSS, la renda per càpita no superava els 2.000 € i els usos consumistes eren, per a la majoria, una cosa més aspiracional que pràctica. “El nostre va portar roba, i quan el vam portar a un supermercat ens va dir que ells també tenien botigues així”, narra Mari López.

Les economies tampoc no eren pròsperes a la Granja. “Vivíem del jornal”, recorden. L’ajuntament va cobrir les despeses el primer any i els següents les famílies van obtenir suport d’empreses del Segrià i el Baix Cinca. Malgrat això, els nens es van emportar de tot en el viatge de tornada: piles i carregadors, alguna canya de pescar (comprada amb l’ajuda de botiga de Lleida que la va vendre) i medicaments. I diners: “Vaig anar a Lleida a canviar diners i li vaig dir al xaval: “Tu de les sabates no diguis res”. Portava 150 dòlars”, narra Pascual Moreno Kubala.