L’ermita de Sant Antoni d’Almacelles: miracle, devoció i maó

Almacelles, des de temps immemorial, ha estat ben coneguda per la qualitat de les seves argiles i per la gran quantitat d’indústria ceràmica que s’ha generat a redós d’aquest element natural. De la seva producció en donen fe les restes de ceràmica ibera, andalusina, medieval i moderna. Una de les bòbiles més conegudes, la Bòbila Palau, encara en funcionament, es fundà el 1875 arran de la trobada casual que va tenir n’Ignasi Palau Juni amb un fabricant de teules de Fraga, camí de Lleida, i que el va acompanyar dalt del seu carro des de l’antic Hostal del Lluc, prop d’Alpicat, fins a la capital.

El teuler de Fraga va fer veure al jove Ignasi Palau el gran negoci de la ceràmica i aquell mateix any, juntament amb el seu fill Josep Palau Martí –que aleshores comptava amb vint anys–, van fer un primer forn ceràmic d’elaboració de teules en l’indret, conegut com l’Era de Cal Paulàs. El 1887 fa un segon forn ceràmic prop del turó del Vilot, a tocar de l’estació de ferrocarril. Finalment, el 1908, en Josep Palau i Martí adquireix uns terrenys prop del que es coneixia com a Camí de Lleida o la Predicadera, propietat del baró d’Esponellà i Senyor d’Almacelles, n’Epifani de Fortuny i de Carpí. En ells hi construirà una nova i moderna bòbila que gestionarà conjuntament amb el seu fill, en Fernando Palau i Arnó. Al mateix temps que es bastia la nova fàbrica de ceràmica, també va acordar de construir un edifici que servís per a hostatjar ambdues famílies, donada la llunyania amb el centre urbà d’Almacelles. En ell hi viuria la família formada pel Josep Palau Martí i la seva esposa, na Maria Arnó i Burgués i la del fill, en Fernando Palau Arnó amb la seva esposa, na Maria Tersa Pujol. Les obres van durar tres anys, i el 1911 ja estaven enllestides la bòbila i la vivenda familiar, formada per un mas i uns coberts per a guardar les eines i els animals.

La mala sort va fer que el 1915 morissin els tres pilars masculins de la bòbila: el patriarca, en Josep Palau Martí; l’hereu i continuador del negoci, en Fernando Palau Arnó; i per acabar-ho d’adobar el fill petit d’aquest, l’Antolin Palau Tersa, qui comptava només amb vuit mesos d’edat. Quedava, doncs, la bòbila, en mans de les dues vídues: la Maria Arnó i la Maria Tersa, amb el nen més gran –de tan sols 3 anys en aquell moment–, en Josep Palau Tersa. Durant uns anys, el negoci de la Bòbila de Sant Antoni, com es deia, aniria a càrrec de les vídues fins que el fill petit tingués una edat prou prudent per poder-se’n fer càrrec.

El 1929, però, s’hi afegeix un nou edifici, a aquell complex fabril. Es tractava de l’ermita de Sant Antoni Abad. La devoció per aquest sant era tanta en aquell poble que es va fundar una associació de beneficència anomenada la Pia Unió de Sant Antoni, la qual va iniciar una col·lecta de fons per a poder fer una capella a tocar d’on es deia que el sant hi havia intercedit amb un miracle. No van faltar les donacions de fidels seguidors de Sant Antoni, així com l’autorització per a poder construir en una parcel·la donada per les vídues de la bòbila. Seria una ermita de maó massís i d’estil neoromànic amb atri i campanar d’espadanya a tocar de la seva casa pairal i enfront del conegut com a Pilaret de Sant Antoni. L’autor seria el lleidatà Ramon Argilés Bifet (1898-1943), arquitecte diocesà i bon coneixedor de les capelles romàniques pirinenques de resultes del seu càrrec com a arquitecte municipal de la Seu d’Urgell que li servirien d’inspiració. Ben aviat, aquella capella es va convertir en un lloc de forta veneració i pelegrinatge. De tot això se’n va fer ressò el propi Ple de l’Ajuntament d’Almacelles, que, en data 17 de gener de 1929, després d’haver acudit a una missa en honor d’aquest sant i d’haver assistit a l’acte de col·locació de la primera pedra de l’ermita, faria extensiu un agraïment públic a tots els feligresos devots de Sant Antoni, i demés particulars que en possibilitarien la construcció. En destaca, també, la devoció dels almacellencs per aquest sant i com, de resultes d’un fet miraculós, s’ordenà en un primer moment fer un petit altar en aquell indret i, més tard, una ermita que resguardaria la imatge del sant.

Però d’on prové aquesta devoció per Sant Antoni? Conta la història que, cap a les acaballes del segle XVIII, els cavalls de la diligència d’una família de nouvinguts a la nova Almacelles –de cognom Sardà–, quan començaven a baixar per l’aleshores costerut camí de Lleida, prop de l’entrada del poble per la banda de llevant, per alguna raó que es desconeix es van desbocar i van començar a córrer a tota velocitat, fent ziga-zagues i anant d’una banda a l’altra del camí. En una d’aquestes atzagaiades, el cotxer va saltar pels aires i la diligència va bolcar en un terraplè de manera violenta, fent diverses voltes de campana i acabant feta miques. Miraculosament, els membres de la família que hi viatjaven van sortir il·lesos, sense patir ni una esgarrinxada.

De resultes d’aquell fet, que la família va considerar un senyal de bona astrugància enviada per Sant Antoni Abad, patró dels animals de peu rodó i dels traginers, els Sardà van bastir un petit altar en el lloc precís on va caure la diligència i d’on van sortir pel seu propi peu sans i estalvis.

Anys més tard, una veïna del poble, de nom Teresa Roca i Sans, molt devota de Sant Antoni, va patir una llarga malaltia de la qual va sortir ben parada. En agraïment, va manar construir un pilaret de pedra en el mateix lloc on hi havia hagut l’anterior altar, i hi va instal·lar una petita capelleta dalt amb la data de la seva construcció: 1882. Com a ofrena, fou ella mateixa qui va portar una petita imatge de Sant Antoni a aquesta capella de genollons des del poble fins allí.

L’any 1995 es va canviar el peu de la capelleta, que es trobava en molt mal estat i es va refer en maó seguint un estil més modern, que és el que podem contemplar avui en dia. Tanmateix, la capelleta en pedra continua essent l’original del segle XIX, que representa, a escala més petita, l’entrada principal de l’església d’Almacelles. Pilaret i ermita són, encara avui en dia, porta d’accés i de comiat a tothom qui visita Almacelles per la banda de Lleida. Que Sant Antoni ens protegeixi dels perills del camí i que ens dugui sort i ventura durant el trajecte, sigui curt o tan llarg com el viatge de la vida.