Llorenç Ricou, cap dels agents rurals a Lleida des de 2003 fins 2026: «Lleida ha estat clau en el que avui són els Agents Rurals»

Abans de res, felicitats per la jubilació. A començaments de juny li van fer una festa a la qual van assistir unes 170 persones, cosa que demostra que ha estat (i és) un referent, liderant els Agents Rurals a Lleida més de 20 anys. Però comencem pels seus inicis. Va ser la seua primera feina?

Soc fill d’una casa de ramaders i d’agricultors d’Isavarre, al Sobirà. Jo era furtiu, com molta gent a la meua zona perquè hi havia parcs nacionals i reserves nacionals de caça. El 1977 havia d’anar a cubicar (mesurar) als boscos de les Valls d’Àneu. L’any 81 feia de bomber voluntari i vaig entrar a la primera convocatòria de les esquadres forestals. Però hi va haver un accident mortal d’un company i la meua mare em va dir: “Això no.”

Aleshores com va accedir als Agents Rurals?

Vaig obtenir el títol de tècnic especialista forestal a Santa Coloma de Farners. A través del subinspector Paco Ochoa, que va ser el primer mentor, vaig fer tres anys de vigilant d’incendis. La Generalitat va crear el 1986 el Cos d’Agents Rurals i vaig entrar a la primera convocatòria. O sigui, el cos va nàixer amb nosaltres. En aquests 40 anys sempre he estat actiu. No sé el que és un informe de baixa.

És a dir, van començar a construir el cos gairebé de zero.

Sí. El 1987 vaig començar a patrullar al Segrià. A Lleida érem 25 agents. Un altre dels meus mentors va ser Josep Gilabert, el primer inspector que hi va haver aquí del cos d’Agents Rurals. Amb ell vaig començar a fer el que m’agradava, com la lluita antifurtivisme i la vigilància d’incendis, entre moltes altres coses. Vaig ser cap al Pla d’Urgell i al Segrià. He estat el cap provincial des del 2003 i he arribat a portar tretze comarques, fins i tot la Val d’Aran.

Ha estat important Lleida en el desenvolupament del cos?

Lleida ha estat clau en el que són avui els Agents Rurals perquè d’aquí han sortit pràcticament totes les unitats i grups especials, menys la marítima i la de protecció dels animals. I puc dir que jo les he tutelat. Hem passat de ser uns vigilants a ser gestors de territori i una policia administrativa general del medi ambient.

També van ser pioners en sanitat animal. Per exemple, la pesta porcina ha tornat a ser notícia, però a Lleida ja n’hi va haver.

Penso que vam ser l’únic lloc d’Espanya on es va fer una mica de prevenció en relació amb la pesta porcina. El 1997 vaig sacrificar més de 80.000 porcs i vam haver de matar un milió de porcs. Això ara seria impensable.

A Lleida ha de ser molt important tenir una bona relació amb agricultors, ramaders o caçadors.

Sempre he tingut empatia amb el territori. És una de les coses que més m’han preocupat. Aquí molta gent viu de la terra i de la ramaderia i, en aquest sentit, he ajudat en tot el que he pogut.

Hi ha hagut tensions?

Recordo, per exemple, les dos legislatures del tripartit, quan hi va haver moltes tensions perquè es van crear zones estepàries, amb les obres del Segarra-Garrigues i la creació de parcs naturals, entre d’altres. Hi va haver molta política mediambientalista, bastant restrictiva, fet que va tensar molt el territori. Nosaltres érem al mig. Hi va haver moments molt durs i difícils però, a poc a poc, s’ha superat. Crec que ara no ens podem queixar.

Dedueixo que el pitjor moment que ha viscut va ser l’assassinat de dos agents a Aspa el 2013 per part d’un caçador. És així?

Sense cap dubte, juntament amb la mort del cap de la comarca de l’Alt Urgell, que el 2013 es va treure la vida després del foc de Calvinyà. Aquestes tragèdies les hem tractat com bonament hem pogut. Pel que fa a l’assassinat de Xavier Ribes i David Iglesias, recentment hem aconseguit que s’hagi indemnitzat les seues famílies. Això servirà per tancar una mica més la carpeta, encara que no la tancarem mai. Però almenys que hi hagi la màxima dignitat.

Després del crim hi va haver un debat sobre la seguretat dels agents i la possibilitat que anessin armats.

La llàstima és que abans s’ha perdut la vida dels companys. No es van poder defensar perquè els va matar un animal. Ara ja se’ns ha autoritzat la porra extensible i hem modificat els protocols. Però és una espina que sempre portaré i no me la podré treure mai.

Una altra de les grans batalles són els incendis forestals, que cada vegada són més virulents. En quina situació estem?

Els he viscut des del principi, des dels grans focs del 94 i del 98, que van córrer com la pólvora. En els últims anys hem tingut sort perquè difícilment han passat de les 3.000 hectàrees. Això vol dir que estem molt més preparats a nivell d’extinció i de prevenció. Hem aconseguit rebaixar el nombre d’ignicions, malgrat que enguany estem en una situació bastant complicada, perquè n’hi ha hagut moltes més de les esperades.

L’últim gran foc forestal va ser el de Baldomar, a Artesa de Segre, el 2022. Va ser el més complex dels últims anys?

La cosa pintava molt malament. Aquell dia hi va haver dotze incendis gairebé simultanis, la majoria causats per una tempesta seca de llamps. El Pirineu perillava però l’estratègia dels Bombers va ser l’adequada, van prioritzar les zones clau encara que van haver de deixar que cremés Sant Mamet.

Ha empitjorat l’estat dels boscos?

Quan vaig entrar d’agent rural, i abans també, hi havia molta explotació forestal al Pirineu i el Prepirineu. Es van fer moltes vies de saca (camins temporals per a l’arrossegament i l’extracció de fusta), es van fer moltes actuacions, es treballava el bosc i hi havia molta gent. Molts d’aquests camins s’han perdut. Si es produeix un foc i no es pot portar l’aigua fins al lloc amb vehicles rodats, pot passar el que ara ha ocorregut al centre de la península.

S’han de recuperar aquestes vies i camins?

Sí. El que fa falta és tornar a recuperar aquestes vies de saca. Costi el que costi, amb idees ambientals i d’enginyeria i, especialment a les solanes, fer pistes perquè puguin arribar els vehicles amb aigua. Cal fer-ho al Pirineu i al Prepirineu, perquè si no se’ns cremarà tot. I si se’ns crema, s’haurà acabat el turisme rural en aquestes zones.

L’abandó del terreny rural està a l’ordre del dia. Què s’hauria de fer?

S’està intentant tornar a recuperar pastures d’alta muntanya i camps de cultiu. Seria clau. Hem de fidelitzar la joventut que vulgui mantenir el territori net, perquè el bosc creix cada vegada més. Entre mitjans dels 80 i finals dels 90 representava el 50% de la superfície i ara estem a prop del 70% per l’abandó dels cultius. Sempre he dit que a tots els pobles hi hauria d’haver tres coses: un ramat d’ovelles, un ramat de vaques i un ramat d’eugues. Així, el bosc estaria més net.

Un altre factor és el canvi climàtic.

Cert, només cal veure les altes temperatures a les quals estem arribant de manera recurrent i hi ha més onades de calor. Insisteixo, cal crear més zones cultivables i rebaixar el bosc per tenir les denominades “zones d’oportunitat”. Els Bombers ho diuen, llocs per on puguin ficar-se per parar-ne l’avenç. Si això ens passa al Pirineu, l’escenari serà complex.

Els Agents Rurals són els responsables d’investigar les causes dels focs al medi natural.

El 1991 vaig anar al primer curs que es va fer a Segòvia. Hi vam rebre els primers coneixements i els Agents Rurals vam acabar generant el nostre propi model. Ens hem convertit en una referència a nivell estatal i internacional. Si saps la causa d’un foc, pots desenvolupar polítiques preventives. Per exemple, el 2009 hi va haver quaranta-dos incendis causats per maquinària agrícola. D’allà va nàixer la campanya de la sega. Això ha servit per conscienciar i que cada vegada hi hagi més autoprotecció.

A l’inici de l’entrevista vostè ha dit que abans que rural va ser furtiu. Una paradoxa, perquè ha acabat sent un referent contra la caça furtiva.

Hem creat el grup especial de muntanya i el de verins i antifurtivisme. He participat directament en la identificació de 19 de furtius, entre els quals un agent del Conselh Generau d’Aran que fins un any abans havia estat sota les meues ordres. Es dedicava a acompanyar gent a matar cérvols a la Val d’Aran. Va ser la primera sentència que es va redactar en aranès.

Es jubila vostè i molts dels primers agents rurals.

Sí, els precursors, els que vam iniciar l’etapa del cos. Durant aquestes quatre dècades ens hi hem dedicat en cos i ànima. Ens n’anem amb un orgull immens.