Sort que ja havia estat aquí. Canvi de plans

Un dia algú em va dir que a prop de Balaguer, tot accedint per la carretera vella venint de Lleida per Corbins, hi havia una sínia en-cara en ús que s’alimentava de la Séquia del Cup, una infraestructura d’origen islàmic que travessa tota la capital de la Noguera. Per accedir-hi amb el cotxe havia de recórrer mig quilòmetre de pista paral·lela a la carretera, però en l’apropament a la sínia vaig passar per la vora d’una torre totalment abandonada. Em vaig estranyar de no haver-la vist des del cotxe tot anant direcció a Lleida, ja que havia passat molts cops per davant.

Després de retratar la sínia per tal de documentar-la, en tornar vaig parar a la vora de la torre en qüestió. Abans d’agafar els estris vaig fer la protocol·lària inspecció visual de l’estat de conservació des de fora i del possible accés. De seguida vaig veure que per entrar-hi m’ompliria de punxades i esgarrapades d’esbarzer. La porta d’entrada, que estava mig oberta, la tapava totalment la planta esgarrapadora que he citat. Vaig intuir que aquest detall ajudaria a trobar un interior no gaire vandalitzat. Amb l’ajut d’un bastó que a cops em va reduir la mata i em va evitar algunes esgarrapades, vaig poder accedir a l’interior. Una vegada a dins, i no exagero, vaig quedar bocabadat, i no només per l’estat de conservació general. No hi havia cap perill per degradació constructiva i vaig operar amb tota tranquil·litat. Cal remarcar la quantitat de mobles i estris que encara hi quedaven. De fet, crec que no hauria sigut excessivament costós fer-hi una rehabilitació.

Penso que el motiu de no haver estat vandalitzada o desposseïda fou, d’una banda, que estava molt a prop de la carretera i, per tant, era massa visible, i de l’altra, que els cotxes en aquella alçada passen ràpids i, com que no estava ruïnosa, a primera vista podia semblar habitada.

El cas és que jo vaig poder fer un bon reportatge de les tres plantes que tenia: els baixos amb una quadra per al bestiar, avui magatzem de caixes de fusta per a fruita de les anomenades quadrats, que encara deixen veure la menjadora; la primera planta per viure, i les golfes, per als mals endreços. Sempre he tingut una debilitat per les golfes. És un dels reportatges de Detritus del qual estic més satisfet. M’ha costat molt escollir la foto a publicar.

La segona part de la narració està vinculada a la publicació el diumenge 23 de març d’un Detritus conflictiu, amb un retrat del meu fill Marc a l’interior. Ja avanço que la casa que publico avui és la que havia escollit per anar a retratar amb ell, però no va poder ser perquè en l’impàs del dia de la sínia i el del meu fill l’havien tapiada totalment. Quan dic totalment és perquè ho estava, de portes i de finestres. Aquest fet és una cosa comprensible, sobretot pel tema de responsabilitats, però des del punt de vista del món dels que ens encisen aquests indrets, és un sacrilegi. Gairebé hauria preferit que l’enderroquessin. A parer meu, és una mutilació terrible arquitectònicament parlant. En veure-ho em va envair la tristor. M’hauria agradat que el Melgosa Júnior l’hagués pogut veure i viure una gran estona de captura. Per sort vam poder anar al mas. Em queda la satisfacció que jo ja ho havia fet i ho tenim documentat. Finalment, publico la de les golfes, en què la paret del finestral mira al sud, com la façana de la casa, tot i que m’hauria agradat publicar la de l’estable, però per raons tècniques l’he descartat.