DiS

En aquesta publicació he posat un titular per despistar, gairebé com si fos el títol d’una pel·lícula de por, tot i no ser rellevant dins del relat. La situació del personatge penitent sí que hi té quelcom a veure. L’experiència m’ha mostrat que quan algú m’ha demanat un favor que acostuma a ser gratuït vinculat a la meva professió de fotògraf, des d’una posició de relació de confiança, i generalment per obsequiar un tercer, sovint la recompensa final que no s’espera supera amb escreix el guany possible que hauries obtingut si t’haguessin pagat el favor a tarifa, i aquest n’és un cas.

La història comença quan una amiga del Facebook, molt aficionada a la fotografia i amb qui ha­víem fet algunes activitats en forma de classe teòrica de camp, em pregunta si aniria a fotografiar la processó del Diumenge de Rams. Li dic sense espera que no m’havia passat pel cap, i afegeixo que no havia anat a cap processó des que era preadolescent, o sigui nen, de quan l’armat Pache­co encara no tenia canes i estava tant en plena forma que, penjada a la cintura, portava una bossa de caramels d’almenys 15 quilos. El personatge crec que també va fer de massatgista de la UE Lleida. De fet, crec que la meva amiga no el va conèixer.

Voldria deixar constància que d’adult no hi vaig anar mai degut bàsicament a dues raons: una, que per la meva afició a la muntanya aprofitava la Setmana Santa per anar a llocs més llunyans, i l’altra, pel poc interès per la meva part en aquests actes. En definitiva, uns quaranta-cinc anys sense assistir-hi des de l’últim cop.

Li demano el perquè de la qüestió i amb la resposta entenc la importància que pren per a ella saber si hi aniria per iniciativa pròpia o no, ja que li hauria anat millor que jo hagués respost que sí, perquè natural­ment en aquest cas el favor seria menor. Tot seguit em pregunta si coneixia un pas anomenat la Somereta. Jo, amb expressió indefinida, li dic que no tinc ni idea de què em parla, i no és que no m’impliqui en les novetats socials de les nostres contrades. Ella, estranyada, em fa una descripció bàsica de les mera­velles d’aquest pas innovador de les nostres processons, puntualitzant que executen amb pulcritud una mena d’espectacle coreogràfic. En definitiva, un nou producte d’èxit de la creativitat religiosa. I acaba la dissertació fent-me saber que el seu germà va en primera línia del pas i que li agradaria fer-li un regal sorpresa pel seu aniversari en forma de retrat càndid, altrament anomenat foto robada en plena faena, i la vaig fer contenta responent-li que sí que hi aniria, si més no a intentar-ho donada la meva inexperiència en aquests esdeveniments.

Un cop a la processó, la meva idea era anar a buscar la Somereta, fer l’encàrrec i marxar. En el tràmit de la recerca, i per sorpresa meva, descobreixo una fotogènia escenogràfica que no coneixia ni m’esperava d’aquella funció, més de la banda dels espectadors que de la dels actors, i començo a fotografiar moments que m’atrauen aprofitant el recorregut de cerca. La llum nocturna m’entrega una atmosfera adequadíssima per a l’escenografia i coherent amb la meva mirada.

El cas és que vaig acabar la sessió amb un bon grapat d’imatges de tota mena gravades en la meva targeta de memòria, totes vinculades a l’esdeveniment, inclòs el retrat de l’encàrrec i un petit re­portatge de la coreografia de l’esmentada Somereta. Uns dies després em vaig posar a postproduir les que vaig considerar més interessants i les vaig publicar al Facebook, observant que van generar força interès. Fins aquí res més.

Des que la Paeria, des de la regidoria de Cultura, l’any 2013 va agafar el testimoni d’editar els cartells de Setmana Santa (anteriorment el feien les confraries), per il·lustrar-lo van decidir utilitzar una fotografia vinculada a la temàtica a partir d’algu­na obra del col·lectiu de fotògrafs d’una certa rellevància de Lleida per poder disposar d’alguna imatge del nivell de qualitat necessari per ser publicada, sense utilitzar la fórmula del concurs. Jo no tenia ni idea que s’havia adoptat aquesta mena de solució, i per a gran sorpresa, i amb molta satisfacció, l’any següent de la publicació de les fotos rebo una trucada de la regidora del moment on m’informa que, si hi estic d’acord, m’han escollit aquell any (2014) per il·lustrar l’esmentat cartell. M’explica que coneix les imatges que havia publicat, em posa en antecedents, em diu que tenen un pressupost previst per a l’encàrrec, li responc que em fa molt feliç la notícia i afegeix que em posi en contacte amb la persona encarregada de la regidoria. Amb ella, un cop contactada, ens posem a la feina i em diu que he de fer una selecció de 4 o 5 propostes, les quals van ser exposades a mida real al rebedor de l’Aula de Teatre. No recordo si hi va haver alguna votació pública o no. Finalment surt escollida la imatge que teniu aquí a la vora del text.

Un cop decidit i acabat l’art final del cartell, on jo mateix dissenyo la part gràfica, l’alcalde em convi­da a fer la presentació oficial a les organitzacions que intervenen en els esdeveniments de la Setmana Santa al despatx d’Alcaldia.

Després d’aquest regal de la providència en ser escollit amb la foto del caputxí, en rebo un altre en una parada de les que es fan sovint en les processons. Aquest caputxí queda aturat davant d’un semàfor i observo que quan aquest fa els canvis de llum, de verd a taronja i de taronja a vermell, el teixit de ras brillant de la vesta pren una coloració tornassolada espectacular, i mentre està aturat capturo un parell d’imatges. No hi va haver temps a fer-ne més. N’hi va haver prou.

Finalment, vull deixar palès que la meva amiga va quedar molt contenta i agraïda de les fotos vinculades al seu germà que li vaig entregar, i jo a canvi també, encara que amb retard, li he agraït la seva proposta, sense la qual estic convençut que mai hauria fet aquell cartell per la Setmana Santa.