Puri Terrado, exdirectora del Auditori Enric Granados: «Hi ha gent que va a Barcelona a veure artistes que ja han anat a l’Auditori»

Va entrar al Conservatori de Lleida fa poc més de 40 anys, el 1984, i des del 2007 va ser la responsable de l’Auditori Enric Granados. Fins al passat 1 de juliol. La pianista i gestora cultural Puri Terrado va complir 65 anys i s’ha jubilat, deixant enrere gairebé dos dècades al capdavant del principal equipament musical de la capital del Segrià. En aquesta entrevista, rememora 18 anys torejant amb artistes i pressupostos, programació i retallades. També revela el que no ha pogut aconseguir i deixa alguns encàrrecs per abordar ara que l’edifici acaba de complir tres dècades.

Després de tants anys a l’Auditori, com és el dia després?

Doncs el primer dia de jubilada no vaig anar al despatx, però no he pogut evitar tornar perquè hi havia qüestions administratives obertes i unes quantes coses per parlar del traspàs. Ara és molt diferent de quan vaig agafar la direcció, el 2007. En aquella època només havies de programar el cartell artístic. En canvi, ara hi ha una gran quantitat d’activitats paral·leles i burocràcia, convenis, subvencions... Tot resulta més complex i encara no he pogut tancar el treball del tot.

Vinculada des de jove a la pedagogia musical, li va costar acceptar aquest càrrec fa 18 anys?

Quan m’ho van proposar des de la Paeria, em va costar uns dies decidir-me. I és que al Conservatori no només érem un equip directiu sinó també un grup d’amics. Però jo també havia estudiat Dret i un màster en gestió cultural i vaig pensar que dirigir l’Auditori Enric Granados seria un repte molt potent.

I just uns mesos després, el 2008, arranca la crisi econòmica.

Ja havia confeccionat una programació i vaig pensar amb tota la innocència que no es podria tocar el pressupost. I és clar, a final d’any em vaig trobar amb la sorpresa d’una gran retallada econòmica i ni recordo els equilibris que vaig haver de fer per anul·lar compromisos. I durant els anys següents tampoc no es van recuperar les xifres anteriors. En aquest món de la música es treballen les agendes i contractes amb molta antelació, i amb pressupostos anuals es fa complicat.

Fins aleshores, havien passat per l’Auditori grans estrelles de la lírica i el jazz, des de la Caballé a Chick Corea o Bebo Valdés. I vostè s’atreveix a programar Sergio Dalma i David Bustamante!

Bé, és que hem de buscar nous camins per arribar a tota mena de públic diferent. Hi ha molts perfils de grups socials a Lleida que hem d’explorar. Per exemple, l’any passat pràcticament vam omplir la sala simfònica amb un concert d’una cantant berber. Cal atrevir-se.

També li va sortir competència ‘a casa’.

Clar, al posar-se en marxa la Llotja vam tenir un nou gran escenari a Lleida. El concepte amb el que ara treballem a la Paeria és que l’Auditori, la Llotja i l’Escorxador són tres sales d’un mateix equipament. I tampoc no s’ha d’oferir cada dia un concert perquè la ciutat no pot assumir més oferta. De fet, també passa un fenomen com a mínim curiós: hi ha gent de Lleida que se’n va a Barcelona a gaudir d’artistes o formacions musicals que hem portat a l’Auditori. Suposo que pot resultar més glamurós anar al Liceu o al Palau de la Música.

Quin artista o grup li ha costat més que vingués a Lleida?

Els que m’han costat molt, no els he portat. Sempre ha estat, és clar, per l’economia. Fas números i veus que resulta inviable. He tingut les meues espinetes, que m’hauria encantat poder portar a Lleida i no ha estat possible: la mezzosoprano italiana Cecilia Bartoli i el tenor peruà Juan Diego Flórez, un dels millors de l’actual panorama musical. No podem permetre’ns els seus caixets, no ens sortirien els comptes. Una altra figura que m’hauria agradat portar és la xinesa Yuja Wang, virtuosa del piano de renom mundial, però el preu és nostre gran hàndicap.

Parlant d’estrelles, alguna petició o exigència de divos?

En l’àmbit de la clàssica, la pianista Martha Argerich ens va demanar un piano a l’hotel per poder practicar en tot moment. I molts artistes agraeixen el tracte familiar. El brasiler Luiz de Moura, per exemple, era feliç si el convidava a dinar a casa meua. En l’àmbit de la música moderna sempre ens demanen el mateix: una nevera, i el que va dins... La nostra política sempre ha estat la de repartir únicament aigua.

Ha deixat una llista de coses pendents?

Cal modernitzar la sala de cambra amb prestacions per a concerts més moderns. L’Auditori continua sense comptar amb una sala d’assaig i falta també un magatzem per guardar instruments. I també seria necessari comprar un piano Steinway nou, el que hi ha ja té 30 anys.