La veu censurada de Pedrolo

Aquest dimecres 3 de setembre l’editorial Comanegra publicava Prosa de combat, un volum que recull assajos polítics inèdits de Manuel de Pedrolo, escrits entre el 1964 i el 1988 i silenciats pel sistema polític de l’època. Entre aquests s’inclouen textos que van quedar ocults durant dècades, com Cartes de Catalunya, així com altres peces que van quedar apartades de l’ull públic pels mecanismes autoritaris de control dels anys seixanta i setanta. El llibre també recupera una bona quantitat d’escrits apareguts originalment en mitjans de premsa escrita com Serra d’Or, Canigó o Avui, però que fins ara no s’havien reunit tots en cap volum. Amb pròleg de la crítica literària Júlia Ojeda i epíleg de l’escriptora i arxivera de la diputació de Lleida Teresa Ibars, aquesta antologia revela una faceta de Pedrolo imprescindible per entendre el seu paper en el desenvolupament de la cultura catalana en els últims anys de la dictadura i els primers de la Transició.

L’estiu del 1966, Manuel de Pedrolo va presentar a la censura el seu primer llibre d’assaig, Cartes de Catalunya. El manuscrit va xocar amb el judici dels censors franquistes, que el van qualificar de propaganda política i van prohibir-ne la publicació. “El va concebre com un llibre autònom, molt curt, i es va presentar a la censura aquell mateix any. L’any següent, va tornar a intentar publicar-lo, encobrint el contingut en altres recopilatoris d’articles, però no va funcionar”, explica Jordi Puig, editor de Prosa de combat. Malgrat aquests intents posteriors de Pedrolo d’ocultar-lo en altres formats, l’obra va ser rebutjada repetidament fins a quedar inèdita: “En el seu moment, aquesta peça no va tenir cap repercussió perquè no es va arribar a publicar, però en podria haver tingut per la naturalesa dels textos.” Aquest episodi, entre molts altres de semblants que va viure Pedrolo, denota la persecució sistemàtica que va patir, convertit ja llavors en un dels autors més llegits i premiats del país i, al seu torn, en un objectiu de molts als quals la seua opinió incomodava.

Malgrat les traves, Pedrolo es va consolidar com una de les figures centrals de la literatura catalana de postguerra, amb una producció literària prolífica i un fort compromís amb el nacionalisme català més independentista. Ja en democràcia, aquests mateixos ideals ferris van portar Pedrolo a un progressiu aïllament dins dels cercles culturals i intel·lectuals cap als anys 80, fins i tot quan continuava sent un autor de gran èxit entre els lectors de ficció. Teresa Ibars afirma que “durant l’època del franquisme Pedrolo va ser censurat, però després, durant els anys de pujolisme, se’l va repudiar fins i tot més, ja que tenia idees polítiques radicals i més liberals.” Encara que Pedrolo no arribés a militar mai en un partit en concret, “tenia la idea clara d’un pensament independentista i d’esquerres”, afegeix Ibars. A més, l’escriptora lleidatana assenyala que Pedrolo era un personatge amb un pensament polític “absolutament clar i diàfan, per això molestava”.

La seua filla, Adelais de Pedrolo, considera que Prosa de combat arriba en un moment crucial. Segons explica, el seu pare va ser un home avançat al seu temps que va viure amb gran desencant els últims anys de la seua vida davant del panorama de l’anomenada democràcia postfranquista. Segons el seu parer, aquell sistema va acabar sent més nociu que la dictadura mateixa, perquè mentre aquesta mostrava obertament la seua repressió, la democràcia la camuflava sota una aparença de normalitat.

La publicació d’aquest volum té a més un valor especial per a Adelais, que confessa que va descobrir el vessant polític i reivindicatiu del seu pare després de la seua mort, a l’accedir a arxius i textos que portaven dècades descatalogats. Aquesta troballa la va portar a comprendre la repercussió del seu pensament i per tant a fundar la Fundació Manuel de Pedrolo amb l’objectiu de preservar i difondre el seu llegat.

Malgrat ser reiterades vegades censurat i anys després apartat per l’elit política i intel·lectual del país, Pedrolo deia que calia continuar protestant i lluitant, fins i tot quan no servia de res. Tanmateix, l’escriptor sempre va tenir admiradors, tal com demostren les infinites cartes que els seus seguidors li enviaven i que Teresa Ibars ha pogut rescatar de l’arxiu. “Les guardava i contestava totes”, comenta. L’escriptora i arxivera ha volgut reivindicar la centralitat que hauria d’ocupar Pedrolo com a figura de referència del nostre país a través d’algunes mostres d’aquesta correspondència. Tot el material que es troba a Prosa de combat ajuda a reconstruir el pensament polític d’un escriptor que mai va deixar d’incomodar i fascinar a parts iguals. Segons recalca Teresa Ibars, “aquest llibre ha generat gran expectació i encara hi ha molts amants de Pedrolo que sempre esperen més contingut seu”. Aquesta és encara avui la seua influència.