Ferran Sáez, filòsof, professor universitari i escriptor: «El més interessant dels gèneres literaris és transgredir-los»

El nou segell editorial lleidatà Eclecta es presentarà dijous vinent (19.00) a la Llotja de Lleida amb els seus dos primers títols: la novel·la L’altra hipòtesi, de Ferran Sáez (la Granja d’Escarp, 1964), i la primera versió en català de tot un clàssic, Els idus de març, publicat el 1948 pel nord-americà Thornton Wilder, traduït per Ernest Riera i amb pròleg de Carlota Gurt. Sáez va conversar amb SEGRE sobre el seu nou llibre i aquest projecte editorial amb vocació estatal.

És una gran responsabilitat ser el primer d’una nova editorial?

Qualsevol síl·laba destinada a ser publicada suposa sempre una responsabilitat, ja que compromet aquell que la firma i també aquell que té la tasca de difondre-la, sigui una d’editorial o un diari. Vaig publicar el meu primer llibre –una humil plaquette de poesia– als 24 anys a Lleida. Avui, als 61, al cap de 37 anys i unes quantes dotzenes de llibres escrits, torno a fer-ho a la mateixa ciutat. Tanmateix, aquest cas és especial: es tracta, efectivament, d’una responsabilitat afegida per tractar-se d’una editorial que s’estrena i que ho fa en gran, sense titubejos. Personalment estic satisfet, per descomptat, i penso que en termes col·lectius també és una molt bona notícia per a Lleida, ja que es tracta d’una iniciativa seriosa i amb recorregut.

Què li sembla aquest projecte editorial Eclecta, una paraula que remet en grec a ‘les coses triades’?

Qualsevol iniciativa que dignifiqui i posi en relleu la cultura que es cou més enllà de Barcelona em sembla lloable. Té alguna cosa d’heroic i alhora d’assenyat, ja que Barcelona és ara mateix una realitat objectivament decadent. L’arrel grega que comenta remet a això però també al concepte mateix d’eclèctic, que és una cosa que alguns trobem a faltar al món editorial. Està molt bé que es publiquin tones d’autoajuda i de novel·la rosa explícita o bé camuflada i repintada amb llenguatges que ara estan de moda. Avui suposen almenys la meitat de la ficció que hi ha a les llibreries, i crec que quedo curt. Per sort per a molts lectors, aquest projecte segueix altres camins.

Amb ‘L’altra hipòtesi’ torna a la ficció. Ja en tenia ganes?

En un context cultural com el nostre sembla que el més assenyat, i també el més astut, és autoencasellar-se en un gènere i crear una espècie de còmoda marca registrada. Mai no he estat gaire astut, i amb els anys estic deixant de ser fins i tot assenyat. M’han premiat uns quants assajos i, en general, he rebut bones crítiques, però escric el que considero oportú sense fer gaires càlculs. Hi ha gent que aspira a ser el poeta de la tribu, o l’assagista de la tribu, o l’articulista de la tribu, i segurament fan bé. A mi em venia de gust escriure aquesta novel·la estranya, com em ve sovint de gust compondre música que no sol sortir d’un àmbit privat. Ben aviat publicaré un dietari, i ara estic acabant un assaig sobre música, malgrat que podria ser una altra novel·la o simplement res. Per a bé o per a mal, aquest ofici no és com els altres.

La novel·la està ambientada en “un futur no tan llunyà, quan la Xarxa ja ho decideix gairebé tot”. Som tan a prop d’aquest panorama?

Si aquesta obra fos un assaig em pronunciaria en un sentit o en un altre, però és una obra de ficció. El que descriu és imaginari i el futur previst, també. No és una obra de caire prospectiu. Insinua un canvi profund, una variació radical del rumb de la nostra civilització, però no ho argumenta com es faria en un assaig. Narrar i argumentar són coses diferents, encara que moltes vegades dibuixen interseccions literàriament interessants, fructíferes.

Parla d’un futur en què “la digitalització fora de control ho redueix tot a soroll i cendra”. No sembla gaire optimista.

La millor manera d’exercitar l’optimisme és preveure escenaris catastròfics amb la intenció d’evitar-los a temps o de corregir-los si s’arriben a produir.

Creu que li va bé a aquest llibre el segell de ‘ciència-ficció’, malgrat tota la càrrega de vegades pejorativa que arrossega el qualificatiu?

La ciència-ficció no m’ha interessat mai. De fet, en aquesta novel·la s’ironitza constantment sobre el gènere, encara que d’una manera respectuosa. Aquest relat és enquadrable en la vella tradició de la literatura fantàstica, que és una altra cosa. Per entendre’ns: Asimov escrivia ciència-ficció i Borges, literatura fantàstica. Tots dos són escriptors extraordinaris, però les seues respectives àlgebres mentals es troben molt allunyades i les seues obres no tenen res a veure. En tot cas, l’únic interessant dels gèneres literaris és la possibilitat de transgredir-los.