El debut literari de Barbal renaix

Un dels grans clàssics de la narrativa catalana contemporània, Pedra de tartera, de Maria Barbal (Tremp, 1949), renaix ara, 40 anys després de la seua publicació, en forma de novel·la gràfica. Amb il·lustracions d’Áurea López i un guió d’I.L. Escudero, l’editorial Columna convida a redescobrir la història amb què Barbal es va donar a conèixer com a escriptora. Publicada el 1985, va ser el debut literari de la pallaresa i s’ha convertit en una de les novel·les més estimades i llegides de les últimes quatre dècades. “Per a mi, aquesta adaptació significa tornar a donar vida a la novel·la –encara que ja n’ha tingut molta, perquè no ha desaparegut de les llibreries ni de les biblioteques–. Hem pogut fer una concreció i una revisió dels personatges, del paisatge i de tota la història”, va explicar Barbal en la seua visita a SEGRE, acompanyada per López. “Treballar amb la Maria ha estat molt fàcil”, va assegurar la il·lustradora, que no és la primera vegada que dibuixa les paraules de la pallaresa, però aquesta vegada “ha suposat un gran repte, ja que fins ara havien estat contes compostos per una quinzena de dibuixos. En canvi, per a Pedra de tartera, he dissenyat 686 vinyetes molt més complicades”, va afirmar.

Perquè l’ambientació dels dibuixos fos fidedigna a l’època i respectar la memòria històrica, l’artista va consultar l’Arxiu Històric del Pallars i va fer fotos de les localitzacions on té lloc la novel·la. “La Maria em va guiar, em deia a quin escenari del Pallars podria correspondre cada escena i això em va ajudar força”, va recordar López.

A part del còmic, Pedra de tartera ja va ser adaptada el 2010 en format dramatúrgic en una coproducció del Teatre Nacional de Catalunya i el Celler d’Espectacles. Sobre aquella ocasió, Barbal va explicar que “gairebé no vaig incidir en la seua creació, de fet, he notat que als directors de teatre els dona molt més respecte adaptar l’obra d’un escriptor viu”, va admetre entre rialles. No obstant, l’autora pallaresa va reconèixer que la novel·la “ha deixat de ser personal, ja no és només meua. La gent se l’ha fet seua llegint-la, rellegint-la o creant art paral·lel. És com si l’hagués deixat anar perquè fes el seu camí sola”.

“Jo no havia de ser escriptora, només volia explicar aquesta història”

Malgrat ser la seua primera novel·la, Barbal va guanyar els premis Joaquim Ruyra (1984) i Joan Crexells (1985) per Pedra de tartera. “Jo no pretenia ser escriptora, no tenia intenció de ser-ho, però sí que volia abordar una època de la qual sempre havia sentit a parlar però que no vaig acabar d’entendre: la Guerra Civil. Els meus pares l’havien viscut i ho havien passat molt malament. Escriure aquesta història em va ajudar a entendre-la”, va explicar Barbal. L’obra ha recorregut el món, ja que ha estat traduïda a 18 idiomes. Pel que fa a la seua trajectòria, la pallaresa va admetre que “he tingut moments bons, enèrgics i positius, i altres que no ho han estat tant. Per sort, mai no he patit per publicar”. No obstant, va assegurar que “quan tens la voluntat de fer una novel·la molt estructurada, pot ser rebuda pel públic amb certa fredor, a diferència de quan ets més espontani”.