Robe Iniesta, 1962 – 2025

Mor la veu del rock transgressiu, Robe Iniesta, Extremoduro. Si hagués nascut a Madrid els ploms de la cultura espanyola l’haurien embolcallat i llepat en alguna moguda seua, a l’estil Alaska, Summers o companyia. Però com que va néixer a Extremadura li van donar l’esquena i va volar lliure, i va poder cantar allò que li va donar la gana quan li va donar la gana. No li va importar cantar, en els inicis i quan la droga encara no matava, que Déu va crear Extremadura en una cagada d’última hora, cosa que li va tancar les portes al seu propi país. 

Els primer anys d’excessos li van deixar la veu ronca, gairebé violenta, desafiant. Ens n’apartava, i a la vegada ens hipnotitzava. Perquè l’acompanyava un rock salvatge, marrà, que li queia perfectament. Aquest va ser l’èxit d’Extremoduro. Veu, música i lletra desbarrada, espai per als poetes de l’underground, per als seguidors d’allò alternatiu que buscaven qui els guiés, potser un Jesucristo García. Iniesta feia poesia bruta: sang i fetge per parlar de l’amor. Confrontava García Lorca al crit de Puta. Cridava angoixat on eren els seus amics de la presó. Cantava a tothom que se n’anés a la merda.

L’altra gran cara d’aquest moviment underground, Evaristo Páramos, sempre ha dit que no li agradava, Extremoduro. Fa poc Rosalía, al programa del Broncano, va deixar entreveure que no sabia qui era, Robe Iniesta. La cultura musical d’aquest país.

Iniesta va tocar l’èxit amb Extremoduro i el seu Yo, minoría absoluta. I va dir adeu a la transgressió. Després, va mostrar la passió pels autors clàssics amb la seua Ley Innata, que el va portar a racons coneguts però explorats d’altres maneres: La vida, la mort i l’amor. Ja com a Robe va publicar Mayéutica, continuació natural, i ha tancat la seua cronologia musical amb excel·lent Se nos lleva el aire. A dins hi ha una joia, la redempció de la seua vida a El Poder del Arte i un comiat per anar-se’n tranquil: Tal vez si pudiera hablarte, de si fuera cierto que el poder del arte bien nos pudiera salvar de una vida inerte, de una vida triste, de una mala muerte... bien nos pudiera salvar.

Gràcies, Robe.