Xènia Pérez, música, vocalista i corista a la gira d'Amaia Romero: «Cantar a la gira d’Amaia és una oportunitat caiguda del cel»

Amb només 21 anys, la lleidatana Xènia Pérez és una música de cap a peus. Capaç de cantar en cinc formacions diferents (com Pixie Dixie), tocar la trompeta, dirigir assajos i tenir el seu propi projecte (Xens), ara entona els cors a la nova gira d’Amaia Romero, al costat de la qual actua per tot Espanya.

D’on et ve la vocació per la música?

Els meus pares són músics, per la qual cosa ho he portat a dins des de molt petita i, al créixer, em vaig adonar que és al que em vull dedicar. Soc trompetista de formació, un instrument que toco des dels 5 anys, i a l’ESO vaig començar amb el piano i a cantar.

I vas decidir continuar formant-te.

Vaig estudiar cant modern a el Liceu i ara curso el Superior de Música Moderna (en cant) al Taller de Músics. Al seu torn, faig classes de tot tipus a l’escola dels meus pares, L’Intèrpret, a més d’una altra a Barcelona. Estic constantment desplaçant-me entre les dos ciutats.

Com valores les oportunitats o dificultats per fer carrera en la música des de Lleida?

Per aconseguir un títol superior has d’anar-te’n sí o sí a Barcelona, perquè a Lleida només pots fer fins al grau professional (que és el mínim). No obstant, no hem de menysprear el que tenim a casa perquè existeix una bona base de cultura musical que els artistes hem de potenciar.

Com va sorgir l’oportunitat de poder formar part de la gira d’Amaia?

Amaia i el seu equip van contactar amb el Taller de Músics a la recerca d’un ensemble vocal i van escollir alumnes i persones de confiança que sabien que podrien fer-ho. Va ser una oportunitat caiguda del cel i no vaig dubtar a aprofitar-la.

Què suposa formar part d’una producció d’aquest calibre?

És una passada, estar treballat en aquest projecte per a mi és una cosa surrealista. Existeix part de sort, però també hi ha molt treball darrere. He descobert moltes coses a nivell personal, artístic i professional perquè és un lliga altíssima. A part del cant, t’has de preocupar de molts altres aspectes com el vestuari, la coreografia...

I suposo que, de l’exigència, també.

Per descomptat. Però som setze persones al cor i ens donem molt de suport. L’exigència existeix, però saps que pots comptar amb els teus companys i això fa que la pressió es redueixi.

Què has après treballant al costat d’una artista com Amaia?

Moltes vegades, als cantants se’ns encasella només com a això: vocalistes. Amaia és al contrari, és una artista amb totes les lletres i toca tots els pals. Em quedo amb la seua essència polifacètica, completa i la dinàmica de treball.

Quin moment de la gira recordes amb més emoció?

El 3 de gener passat vam actuar a Pamplona amb un públic entregadíssim perquè és la ciutat natal d’Amaia. A més, era el seu aniversari i al final del concert li vam cantar per molts anys amb un pastís.

Com va ser actuar en un Wizink Center de Madrid ple?

Va ser molt fort, perquè hi havia 17.000 persones. Va ser increïble pujar a l’escenari i veure com paraven atenció, sobretot quan es tracta d’un projecte artístic perquè, de vegades, aquesta feina pot estar molt infravalorada.

A part, també treballes en el teu projecte personal com a artista.

Sí, em dic Xens, és la meua persona artística. De moment, he publicat un àlbum, Full Circle (2024), i espero treure aviat un single en català que es titula Punt i final.

Quin estil ho caracteritza?

És pop acústic, música que es pot interpretar en directe (amb guitarra, piano, bateria i baix, i jo a la veu i a la trompeta) sense necessitat de seqüències (que és el que es porta molt ara). Intento fer música tan orgànica i natural com sigui possible.

On et podrem escoltar en directe?

El 17 de febrer a la sala Byron de Barcelona. Estem intentant tancar dates a Lleida, perquè em faria especial il·lusió poder compartir el meu projecte amb la meua terra.

Què diries a joves músics de Lleida que somiïn viure de la música?

Que es formin, que estudiïn, que toquin amb altres artistes que és com més s’aprèn. Hi ha molta pressió i exigència en el món de la música, però jo els diria que no es posin pressió ni expectatives i que en gaudeixin.