Josep Colom, pianista: «La fidelitat absoluta al compositor és difícil d’aconseguir»

Josep Colom (Barcelona, 1947) és un dels grans pianistes catalans vius. Avui oferirà a l’església de la Sang de Lleida (19.00 hores un recital que proposa un recorregut espiritual a través de diferents èpoques, amb obres de Mompou, Liszt, Bach (en transcripcions de Busoni i Liszt) i Franck, en el marc del festival De llum i tenebres, que organitza la Fundació Horitzons 2050.

Vostè ha destacat per les seues interpretacions de música barroca, especialment de Bach. Considera que és important la llibertat a l’hora d’interpretar els autors barrocs?

Per descomptat, es toqui el que es toqui, ja que la partitura és un esquema molt limitat. Hi ha molts paràmetres de la música viva –de respiració, de lògica, de matisos– que no es poden precisar. Per això ens diem intèrprets: perquè interpretem la partitura. Bach escrivia simplement per a teclat. El piano té una mica les característiques del clavicordi, del clavecí i de l’orgue. Per tant, crec que és perfectament vàlid tocar Bach al piano, sempre respectant la claredat de l’arquitectura de les seues composicions.

En el concert d’avui interpretarà versions de Bach. Tenen sentit aquestes versions de música antiga?

Sí, esclar. És una conseqüència del fet que la música està completament viva i travessa les generacions. Continuem descobrint aspectes nous de les obres. La partitura que tocaré no és exactament una transcripció, sinó una variació sobre el baix inicial d’una cantata de Bach. A més, en el programa hi haurà corals de Bach transcrits per Busoni, que adapta al piano peces originalment escrites per a orgue.

També tocarà obres de Mompou. Pot aquesta música representar l’espiritualitat del segle XX?

Sens dubte. Mompou ho expressa clarament en el títol de la seua col·lecció Música callada. Són peces molt minimalistes, la majoria lentes i en dinàmiques molt suaus. És una música molt íntima, gairebé una “música del silenci”.

El festival ‘De llum i tenebres’ està dedicat a la música espiritual. Quines diferències creu que existeixen entre l’espiritualitat musical del Barroc, del Romanticisme i de la música contemporània?

Les diferències són sobretot de llenguatge i d’expressió. Cada època té el seu propi llenguatge musical. Mompou és molt introvertit. Liszt té moments molt extravertits, gairebé com si interrogués Déu. César Franck també s’inspira molt en Bach i tracta el piano d’una manera molt organística, buscant una gran sonoritat.

Com ha construït el programa del recital?

No està organitzat cronològicament perquè volia que fos un viatge espiritual. Començo amb Mompou perquè crea un ambient molt místic. Després ve Liszt amb la llegenda de Sant Francesc d’Assís predicant als ocells. Entre aquestes obres també apareixen corals de Bach.

Com troba l’equilibri entre la fidelitat al compositor i la llibertat interpretativa?

En la música barroca hi ha molt poques indicacions a la partitura. La fidelitat absoluta al compositor és difícil, ja que no tenim enregistraments de Liszt ni de Busoni. Aleshores, no sabem com volien que s’interpretessin les seues partitures.

La partitura és un punt de partida o un límit?

Per al compositor és un punt d’arribada i per a l’intèrpret és un punt de partida.

Quan interpreta Bach al piano, què intenta preservar de l’esperit original?

La claredat del contrapunt. A Bach no es pot abusar del pedal, perquè els instruments que ell coneixia no en tenien. Cal respectar l’arquitectura de la música.

Encara hi ha obres que li agradaria abordar com a pianista?

Sí, moltíssimes. El repertori per a piano és immens i amb una vida sencera no n’hi ha prou per aprendre-ho tot. L’únic compositor del qual he interpretat totes les seues obres per a piano és Ravel, perquè té poc material.