L’hostaleria lleidatana necessita 800 treballadors per a la campanya estival

El sector hoteler de la demarcació de Lleida necessita entre 800 i 900 treballadors per afrontar la campanya estival, en la qual el volum d’ocupació s’ha situat els últims anys per sobre dels 10.500 assalariats. La carestia de l’habitatge se situa com el principal factor desincentivador per atreure aquests empleats de temporada.

“El problema és que cada any has de formar una plantilla pràcticament nova. Ens devem a la temporalitat de les nostres empreses”, explica Josep Castellarnau, president de la Federació d’Hostaleria de Lleida i empresari hoteler del Pallars Sobirà.

La temporalitat de l’ocupació se situa, any rere any, com un dels principals condicionants per a la conformació d’aquestes plantilles d’hotels i restaurants, bàsicament, i també d’altres establiments d’allotjament com càmpings i cases rurals.

La demanda de mà d’obra d’aquestes activitats se situa entre les 800 i les 900 persones a la campanya estival de la demarcació de Lleida, de 9.736 al maig a 10.503 a l’agost l’any passat, de 9.414 a 10.317 en el mateix període del 2024 i de 9.111 a 10.079 en el del 2023, segons les dades d’afiliació mitjana de la Seguretat Social.

Aquestes xifres revelen una altra constant, que és el creixement de l’ocupació estable al sector en més de 2.000 llocs, dels 7.640 de la vall del maig de 2015 als 9.736 de l’any passat o els 9.987 d’aquest. Això situa l’ocupació mitjana mensual de l’hostaleria lleidatana en 10.300 assalariats, amb pics de més d’11.400 durant la campanya hivernal, que és el tram de més activitat de l’any.

“La temporalitat és important, i també l’augment del nombre de locals, que fa que es necessiti més gent”, anota Castellarnau. A això s’hi uneixen altres factors com el creixement de l’ocupació (i els salaris) i la seua estabilització a escala estatal després de la pandèmia, que redueix la borsa de treballadors que opten per les ocupacions de campanya.

“S’està incrementant la contractació, però amb una temporalitat increïble”, assenyala en aquest sentit Esther Sanahuja, responsable del sector de l’Hostaleria a UGT Catalunya. “És el mateix de cada any –afegeix–. Les empreses es queixen que no hi ha personal per contractar, però el que ocorre és que la gent no pot acceptar condicions tan precàries.”

Ambdós, Castellarnau i Sanahuja, coincideixen també a assenyalar la gran dificultat d’accés a l’habitatge com un factor clau a l’hora de casar oferta i demanda d’ocupació en el sector turístic. Llogar un pis ha passat de costar una mitjana de 475,91 €/mes a una altra de 556,25 al Pirineu en quatre anys, des de les últimes cuades de la pandèmia a finals del 2021, i de 425,24 €/mes a 511,40 al pla de Lleida en el mateix període, segons les dades de la Generalitat. 

Per municipis, la renda mensual arriba a 787 €/mes a Vielha, a 1.081 a Naut Aran i a 569 a la Seu d’Urgell, xifres que resulten difícilment compatibles amb un salari ajustat i a què se suma l’escassetat de l’oferta. “Hi ha zones, tant a la costa com a la muntanya, on la gent està vivint en caravanes i fins i tot en situacions pitjors”, anota Sanahuja, que assenyala als excessos de jornada sense remunerar, amb “sous de 1.400 o 1.500 € bruts al mes”, i a l’absència d’habitatge en els acords d’ocupació com els principals factors desincentivadors per buscar feina a la campanya turística. Condicions precàries “Les empreses es queixen que no hi ha personal per contractar, però el que ocorre és que al final les condicions són precàries. L’allotjament és una cosa que hem d’incloure en pròxims convenis”, apunta. L’actual venç el desembre del 2028. 

“És un problema global, no només es dona aquí, i afecta més sectors”, assenyala Castellarnau, que assenyala que bona part dels hotels i altres negocis d’allotjament porten ja diverses campanyes destinant una part de les seues habitacions a allotjar els treballadors. “Però no tothom, com per exemple els bars i els restaurants, té lloc per allotjar –afegeix–. I estan patint més.” Castellarnau crida l’atenció sobre un factor, relacionat amb l’abandó sense relleu generacional dels oficis, que acaba afectant el sector. “Hem de tenir gent en plantilla que sàpiga un mínim de manteniment o comptar amb empreses contractades perquè se n’ocupin. I això té un cost”, explica. N’hi ha més, com per exemple la necessitat de climatització dels últims anys al Pirineu, entre d’altres. I, alhora, existeixen contraindicacions. “De vegades fas inversions potents, però no pots repercutir-les en el preu perquè pots perdre el client. I hem d’invertir per atreure’ls”, anota.