SECTORS
El preu del farratge deshidratat puja entorn d’un 16 per cent en un context de sequera
La producció s’estima en un milió de tones a Espanya, de les quals un 20% corresponen a Lleida. Lluny del potencial d’anys enrere per la competència d’altres cultius i la falta de relleu generacional
Lleida i Aragó són veritables potències en la deshidratació de farratges. - AEFA
El mercat dels farratges deshidratats, en el qual Lleida és una potència a l’Estat, es troba immers en una tendència sostinguda a l’alça. Per exemple, les bales deshidratades cotitzen entre un 12,5 i un 16,5% per sobre dels registres de l’any passat a Mercolleida i es mouen entre els 270 i els 210 euros la tona. La situació es repeteix en el granulat d’alfals, pel qual cal pagar entre 30 i 40 euros més la tona segons es tracti de la segona categoria, l’extra o primera. El tauler de Mercolleida situa les cotitzacions de 190 a 245 euros la tona.
Bona part d’aquesta evolució s’explica per la demanda derivada dels efectes de la sequera, tant en la ramaderia del mercat interior com per part de sectors de països europeus que també s’han vist forçats a buscar alternatives d’alimentació per als seus caps de bestiar davant dels estralls causats per la falta de precipitacions. Es tracta des d’Itàlia, França, Alemanya i els Països Baixos, fins i tot Suècia. Així ho explica el director de l’Associació Espanyola de Fabricants d’Alfals Deshidratada (AEFA), Luis Machín. En bona mesura, aquesta demanda més gran compensa les dificultats d’exportació cap a grans clients com l’Aràbia Saudita o els Emirats Àrabs. Machín recorda els problemes per enviar el producte cap aquests mercats per la situació de l’estret d’Ormuz a causa de la guerra de l’Iran. Amb tot, i amb uns nolis molt cars, es continuen fent vendes a aquests països, que va xifrar en 30.000 tones el mes de juny.
AEFA estima que la producció d’alfals deshidratat se situarà aquest any entorn del milió de tones a Espanya, de les quals al voltant d’un 20% correspondrà a les comarques de Lleida, amb unes 200.000. Estem parlant d’un volum molt inferior al que s’havia registrat a l’Estat anys enrere, quan s’arribava als 1,5 milions de tones.
S’explica la reducció per dos motius fonamentals: la competència d’altres cultius permanents i la falta de relleu generacional. Machín apunta que en els darrers anys ha baixat la superfície dedicada a aquests cultius entorn d’un 35%. En part es deu a l’aposta, en especial a Catalunya i Aragó, de fons d’inversió per grans parcel·les per a la producció d’ametlles o pistatxos, a més de les competències de parcs solars. El sector també pateix la falta de relleu i d’empreses de serveis i equips de camp per al cultiu farratger.
