«A la meua època tenir un psicòleg era tabú»

Havia estat a Lleida a finals dels 80 i ha tornat ara en el Catalonia Open. En què ha canviat el tenis femení?

Per a mi és una satisfacció tornar a on van ser els meus inicis i recordar els moments en què vaig estar aquí jugant els tornejos previs a ser professional. Crec que el tenis ha canviat. Ara les noies són supergrans, superfortes.. també els encordats, les raquetes.. tot ha evolucionat i les noies juguen amb més força. Crec que en la nostra època hi havia més varietat d’estils i sobretot érem molt consistents perquè mantenir-te a dalt era més difícil. No vol dir que ara no, però penso que hi ha una bretxa. Dominen Swiatek, Sabalenka, Rybakina i Coco Gauff. En la meua època hi havia Steffi, Seles, Davenport, Capriati, Pierce, Sabatini, Mary Joe Fernández, Novotna.. després van venir les Clijsters, Henin i Hingis i les Williams.. i jo ja havia jugat abans amb Navratilova i Everts. Puc afirmar que he jugat amb tres generacions de tenistes. Ara es veuen diferents estils de joc però és igual d’atractiu.

Ha impartit a Lleida un clínic a nens. Li agrada treballar-hi?

Sí, m’encanta perquè jo he estat nena, sé el que és. Molts a Lleida m’han dit que soc un referent per a ells. “El meu avi, el meu pare, la meua mare, tots em parlen de tu i jo sé que tu ets la pionera”, em deien. Jo mirava els ídols i que et mirin a tu, que tinguin ganes de jugar amb tu.. doncs ho vaig passar molt bé. He vist que a Lleida hi ha un grup enorme de nois i noies que estan fent una bona feina i esperem que surtin grans campions com Neus Ávila o Albert Costa.

Quins consells pot donar a aquesta canalla?

Que es diverteixin, perquè són nens. Que intentin donar el màxim, millorar dia a dia i sobretot escoltar, que és molt important escoltar. Els dic que he estat com ells i que ara és el moment d’aprendre.

Quan va guanyar el Roland Garros l’any 1989 era la jugadora més jove que ho havia aconseguit.. és bo tenir èxit tan jove?

Jo vaig ser pionera perquè en l’esport femení d’aquella època vaig marcar un abans i un després. Guanyar el Roland Garros a mi em va canviar la vida, va ser passar de ser una nena normal de 17 anys a estar a dalt de tot i haver de guanyar-ho tot. Has d’assimilar moltes coses i el tenis és molt un tema mental. En la nostra època això era un tema tabú, no se’n parlava. Si tenies un psicòleg no ho deies, però ara és normal i tothom treballa aquest aspecte. Vaig guanyar el Roland Garros, que va ser fantàstic, amb 17 anys i va ser la bomba, perquè ningú pensava que era possible fer-ho amb 17 anys. Va ser espectacular, però clar, l’any següent, amb 18 anys ja vaig notar la pressió i que tots pensaven que havia de guanyar-ho tot. I això cal assimilar-ho. Vaig haver de madurar més ràpid.

Creu que és positiu que s’hagi normalitzat la figura del psicòleg esportiu?

Esclar que és positiu. Hi ha gent que ho porta millor i gent que ho porta pitjor. Però no hi ha cap problema per dir-ho perquè és normal, a part que jo crec que en tots els esports treballar amb un especialista t’ajuda a motivar-te i a créixer. És bo que se’n parli i veig bé que surti a la llum perquè va estar molt temps amagat i en la meua època sobretot. Hi ha gent que fa aturades i després torna amb més força o veu que no pot.. depèn de cada persona. És bo acudir-hi si necessites ajuda.

Hi ha una reivindicació en l’esport femení per l’equiparació de premis. Creu que s’està equilibrant aquest tema?

Jo parlo des del meu punt de vista i penso que el tenis és un esport privilegiat, no està en la mateixa situació que altres esports a nivell femení i potser és l’únic esport en el qual el prize money és igual entre homes i dones. Tot i que encara hi ha molt camí per recórrer, veig que s’avança.

Vostè va obrir un camí, encara que ningú no ha igualat els seus èxits. Quina sensació li produeix tot això?

El president del CT Lleida em va dir que jo era el seu referent i això a mi m’enorgulleix. Intento transmetre els valors que em van ensenyar i espero que a ells els ajudi també després en la vida. Tinc 52 anys i em diuen llegenda i dic, sí, però encara em queda molt, no? [Riu]. Em satisfà ser la pionera o haver deixat el pavelló al més alt possible i poder disfrutar ara de l’afecte que vaig tenir quan jugava, el tinc ara i crec que el tindré. És bonic saber que la gent t’estima i amb això em quedo també.

Va malacostumar el públic a pensar que guanyar era fàcil?

Crec que sí [riu]. El vaig malacostumar i més sent dona, perquè normalment sempre era l’esport masculí el que destacava. Semblava que guanyar era el normal, però quan perdia doncs òbviament també rebies. Després han sortit i surten jugadors excel·lents i espero que això continuï.

Entén que hi hagi jugadores que arriba un punt en què diguin que estan cansades i vulguin fer altres coses en la seua vida?

Clar, arriba un moment en què l’esportista s’ha de retirar. Cadascú sap quan és el moment, cadascú ho fa d’una manera. Quan arriba aquell moment acaba una etapa però en comença una altra, és normal, la vida segueix. Arriba un moment en què has de fer una altra vida, però és molt difícil per a un esportista dir prou i ningú millor que un mateix per saber-ho.

Com veu el futur del tenis?

Tenim bones jugadores, es veu a les pistes. S’ha retirat Garbiñe, però hi ha un grup de jugadores entre la 20 i la 100. Veig bé el tenis femení i és important que es continuïn celebrant tornejos, com aquest de Lleida, perquè jugar a casa també ajuda molt. Jo també vaig començar amb una wild card en un torneig de Barcelona. Jo ho veig molt bé i espero que es continuï treballant perquè continuïn sortint jugadores.

Veu avui els joves i les joves tan disposats a sacrificar-se com ho estaven vostès?

Ser esportista d’elit la gent pensa que és molt fàcil i no ho és gens, cal renunciar a moltes coses. Molt pocs arriben. El camí és molt llarg i jo conec companys que s’han quedat pel camí. Cal tenir molta disciplina, força de voluntat i sacrificar moltes coses que en la nostra època potser érem més capaços, mentre que ara sembla que llancen la tovallola més ràpid, no? No volen perdre aquesta joventut i això depèn de cada un. Per als joves avui dia, ja que potser és més difícil, però està clar que per arribar cal dedicar-s’hi al cent per cent.