Un exemple de coratge

Completar els coneguts com a Abbot World Marathon Majors, circuit que comprèn les sis grans curses d’aquest tipus del món, entre les quals figuren Tòquio, Boston, Londres, Berlín, Chicago i Nova York, no és un assoliment a l’abast de gaires. Tot just 500 corredors espanyols han aconseguit a la seua vida entrar a la meta de les sis proves i penjar-se la medalla de les sis estrelles. Però l’assoliment es converteix en una gesta si a més s’ha aconseguit vencent un càncer i després de ser diagnosticat d’esclerosi múltiple. 

És el cas del lleidatà Enric Herrera, que va culminar el seu repte el passat 3 de novembre a la Marató de Nova York. “La meua vida va canviar radicalment el 2006 quan vaig rebre la notícia que ningú està disposat a escoltar: tu tens càncer. Va ser un període de dolor físic i emocional, però vaig aprendre una lliçó molt valuosa: la resiliència. Em vaig adonar que fins i tot en els meus moments més foscos, la meua força interior estava intacta”, explica.

Quan l’Enric es va recuperar del càncer, la vida va tornar a colpejar-lo de forma brutal. “El 2014 em van diagnosticar esclerosi múltiple i aquesta vegada era una malaltia crònica que saps que estarà amb tu per sempre, afectant la teua mobilitat i la teua qualitat de vida. Era un altre repte, una altra batalla que havia d’afrontar”, recorda. “Què vaig sentir? Doncs una barreja de ràbia, por i, sobretot, incertesa. No sabia com afectaria la meua vida, però una vegada més vaig recordar la lliçó que havia après quan vaig patir el càncer: la resiliència. I aquí va sorgir la meua idea de córrer maratons perquè per a mi era un repte que representava més que un objectiu esportiu. Era un símbol de la meua lluita i de la meua determinació per viure la vida al màxim”, remarca.

El repte d’Enric Herrera no era senzill per a qualsevol, però és que a més, en les seues circumstàncies, es va proposar córrer les sis maratons més importants. La de Boston el 2018 i la de Berlín el 2019, però el 2020, quan s’havia inscrit a la de Chicago, la covid va frenar els seus plans. El 2022 va poder, a la fi, córrer-la, després va venir la de Londres el 2023 i com que va voler recuperar els dos anys en blanc sense maratons, aquest any va decidir anar al març a la de Tòquio i aquest mes a la de Nova York. “No ho vaig fer només per demostrar-me que ho podia aconseguir, sinó també per llançar el missatge que les malalties no defineixen el que som”, assegura.

Després de començar a la de Boston “amb moltes inseguretats, però amb una determinació inqüestionable”, tal com reconeix, ara l’última a Nova York li ha servit per “curar-me emocionalment” i per aprendre que “la vida pot ser imprevisible i injusta, però que tenim el poder de triar com la vivim”.

“Cap diagnòstic, cap obstacle, és prou fort com per parar-nos. La vida és un regal i la forma en què l’afrontem és la veritable mesura de la nostra força”, conclou.