Feliçment casats

La col·lecció Petits Plaers, de l’editorial Viena, ens acosta a una obra menor –però no per això poc valuosa– de Lev Tostoi, Felicitat conjugal, en acurada traducció d’Arnau Barios, fill de Térmens. Una novel·la breu, si bé intensa, profunda en la seva aparent simplicitat, potser no exactament de caire autobiogràfic, però sens dubte el cèlebre literat rus es podia sentir inspirat a l’hora d’escriure-la en la seva pròpia experiència: recordem que tenia ja 34 anys quan es va casar amb Sòfia, de només 18, amb qui criaria tretze fills i n’acabaria bastant decebut.

En efecte, Felicitat conjugal, un títol que havent llegit el text adquireix un ressò tirant a irònic, com si en el fons es tractés d’un oxímoron o contradicció en els termes –si és conjugal no pot ser felicitat–, explica la història d’amor entre la Maixa, que si ben just ha fet els 17, i el seu tutor, veí i antic amic del pare difunt d’aquella, Serguei, que ja n’arrossega 36, un “home gran, alt, apersonat, que sempre estava de bon humor”, encara solter, i pel qual la noia havia sentit de sempre un afectuós respecte. Tot i la notable diferència d’edat, els dos protagonistes s’enamoren i decideixen contraure matrimoni.

Al principi, tot va sobre rodes, a la llar dels noucasats. Com que la trama està narrada per la veu femenina, el lector s’assabenta amb tot detall de les sensacions pletòriques de la jove esposa: “Només ara entenia perquè ell solia dir que la felicitat era viure per a un altre, i no hi podia estar més d’acord.

Em semblava que tots dos seríem infinitament, plàcidament feliços”.

Però ben aviat es veu que les coses no aniran ben bé així.

Divergències de gustos, d’interessos, fruit de la bretxa cronològica entre els dos, del seu caràcter divers, de les expectatives de cadascú. Ell més tranquil i casolà, partidari de viure al camp, ella enlluernada per la mundanitat urbana, per les festes de societat.

La parella es distancia i ja no estarà mai unida com de bon començament. Però segueixen junts, amb un vincle desgastat per bé que encara suportable, resignats, com tants conjugues amb el pas del temps.

Tolstoi ho resumeix a la perfecció al darrer paràgraf: “el sentiment d’abans es va convertir en un record estimat, irrecuperable, i aquell nou sentiment, el d’estimar els fills i el pare dels meus fills, feia que comencés una nova vida, una vida feliç però del tot diferent”.