Vint anys de la recuperació de l’estany d’Ivars i Vila-sana, un tresor natural a la plana de Lleida

Enguany fa vint anys que arribava la primera gota d’aigua al recuperat estany d’Ivars i Vila-sana, antigament conegut com a estany d’Utxafava, nom graciós que venia a significar paratge aquàtic o riberenc. Aquella petita llacuna endorreica assolia major importància i superfície arran de l’obertura del canal d’Urgell en 1861, acollint els sobrants dels regs, i esdevenia un lloc de trobada dels comarcans, que hi anaven a pescar, a caçar, a festejar, a navegar –en barquetes de ciment– i a celebrar tota mena de festes, aprofitant les precàries instal·lacions d’algunes masies de la vora, on fins i tot s’allotjaven els forasters. A pesar d’un primer intent cap allà 1914, frustrat per l’oposició dels regants, no seria fins en plena postguerra que diversos empresaris vinculats al règim franquista aconseguirien portar a terme el projecte de “sanejar” aquells terrenys, dessecant-los per tal de ser convertits en finques agràries, procés que cloïa en 1951 sense acomplir les expectatives, pels continus drenatges requerits i l’escàs rendiment obtingut en certs cultius.

Als anys noranta es començava a plantejar la possible recuperació de l’antic espai lacustre amb finalitats mediambientals i turístiques, si bé no seria fins al 2005 que aquella depressió geogràfica al cor de la plana tornava a reomplir-se a poc a poc, per arribar a assolir quatre anys després les actuals dimensions (126 hectàrees, 2.150 metres de llargària per 730 d’amplada, 2,3 hectòmetres cúbics), conformant una àrea natural i de lleure de primer ordre, sobretot pel que respecta a l’ornitologia –escala migratòria freqüentada per centenars d’espècies d’aus– i el turisme actiu, ja que entre altres activitats permet recórrer a peu o amb bici l’itinerari perimetral de 2,6 km. L’estany disposa de dos accessos amb aparcament, a cadascun dels dos extrems, arribant des d’Ivars o des de Vila-sana, dotats de casetes de recepció i plafons informatius, i al llarg del referit trajecte circular per la riba el visitant trobarà miradors, bancs per seure a reposar mentre admira el panorama, i taules de pícnic per menjar a l’aire lliure. També funciona un centre d’interpretació en un vell mas de tàpia, Cal Sinén, però d’això en parlaré el pròxim dia.

Si en comptes d’un dinar campestre vora l’aigua, el visitant de l’estany prefereix entaular-se en un restaurant, una recomanació que no falla és viatjar tres o quatre quilòmetres fins a Vila-sana, al Petit Xiroi, que ofereix cuina de tota garantia inspirada en la tradició, en forma de menú diari per 21 euros o extensa carta en què sobresurten plats com xató del Garraf, espinacs gratinats amb gambes, cassoleta de cloïsses i fesols, calamarsons a la planxa, bacallà a la mel, espatlles de conill confitades, caragols a la llauna o al cava, estofat de corder, diverses carns a la brasa i postres casolanes: fondue de fruita, pastís Sacher o de formatge, tiramisú... Celler ben proveït. Tanca els dilluns.