Juan Cal: “En novel·la negra la sorpresa final ha de ser legítima, mai artifici”

Juan Cal Sánchez (Pontevedra, 1956) és escriptor i periodista. Fill de mare catalana i pare gallec, la seva vida transcorre entre Madrid, en els últims anys del franquisme, i Lleida, on es va establir. Va formar part de l’equip fundacional de SEGRE i va ser-ne director executiu des del 1992 fins a jubilar-se el 2020, després d’una brillant trajectòria. La seva vocació literària el va portar a debutar amb El exilio de Mona Lisa, seguit d’Operación Bucéfalo i Generación 1974. Amb Crim al bancal, ambientada a Mascançà, nom històric del Pla d’Urgell, va fer el salt a la novel·la negra en català. Acaba de publicar-ne una altra, A boca de fosc (Pagès Editors), ambientada al Pirineu.

L’entrevista es converteix ràpidament en una conversa afable, lúcida, i plena de referències personals que s’entrellacen amb la novel·la en la qual Cal ens mostra, amb habilitat, el trànsit entre dos universos aparentment irreconciliables —la tradició i la modernitat, la màgia ancestral i l’escepticisme del present. Amb un peu al Pallars i l’altre a la cultura urbana, l’autor ens guia per una història que és més que un crim: és una metàfora de país.

A boca de fosc reprèn els personatges que ja havien aparegut a Crim al bancal. Què l’ha portat a recuperar-los i com creu que han evolucionat en aquesta nova novel·la?

Han evolucionat perquè el context i l’escenari són diferents, i això els obliga a actuar de manera diferent. De fet, aquests personatges estan pensats per a tres històries. Des del primer moment vaig concebre tot aquest relat com una trilogia tancada, com si fos una sèrie. Cada llibre té el seu propi argument central. A la primera novel·la, Crim al bancal, el tema principal és l’abús: abusos d’autoritat, de posició social, de poder... fins i tot abús de gènere, perquè també hi ha una subtrama que tracta aquesta qüestió. En canvi, a A boca de fosc, situada en un poble del Pallars, el focus se centra en el conflicte entre tradició i modernitat, un fenomen molt present en una societat en canvi.

Fa servir alguns personatges per expressar les seves pròpies reflexions sobre la vida actual.

Això ho he fet sempre. És inevitable. Jo escrivia una columna diària i, des que estic jubilat, la societat ha continuat endavant perfectament sense la meva opinió, però per a la meva vanitat va molt bé tenir un espai per expressar-me! (riu)

Aquesta mirada crítica sobre el periodisme, d’on ve?

No la faig des d’una posició de víctima, perquè jo, gairebé sempre, he estat més cap que subordinat. Seria més dels qui contracten que dels qui pateixen. Això no vol dir que no hagi intentat ser professional i just, però la meva posició m’ha donat una perspectiva diferent. Per exemple, sempre m’ha semblat una exageració aquesta idea que en una redacció hi ha una mena d’intel·ligència col·lectiva. En realitat, s’assembla més a un exèrcit jerarquitzat: es prenen decisions a dalt i els periodistes surten al carrer a enfrontar-se amb la realitat. De vegades, fins i tot, ja saben quin titular s’espera que portin de tornada.

La tensió entre tradició i modernitat és un dels eixos de la novel·la. Què l’ha portat a explorar aquest aspecte?

És un contrast molt marcat. Fa vuit anys que passo temps al Pallars i, al principi, me’n va sorprendre la mentalitat, que encara conserva trets molt antics.

En la novel·la menciona el cas de Tor, on aquest contrast es porta a l’extrem.

Sí, Tor és una caricatura d’aquesta realitat. La investigació de Carles Porta és brillant, i tant el llibre com el documental són extraordinaris. Ara bé, el retrat que en fa se centra en un estrat molt concret d’aquella societat i l’exagera. Considero que aquell territori ja té el seu propi relat, per això en parlo només de passada.

La novel·la també reflecteix un altre tipus de contrast: el del món de la cultura, la bellesa i l’art, representat pel Centre d’Art i Natura de Farrera. Diria que hi ha desconfiança entre aquests “dos Pallars”?

Sí, i és molt evident. A Farrera hi conviuen dos mons que comparteixen el mateix temps i espai, però que tenen poca relació entre ells. Quan el Lluís i la Francesca —els fundadors del Centre— van arribar a Farrera fa més de quaranta anys, els veïns els veien com “els hippies”. I malgrat tot el que han aportat (cultura, dinamització, creativitat), encara avui són vistos com “els de fora”. I ho seran sempre.

Recomana visitar el Centre d’Art i Natura de Farrera.

I tant! A qualsevol persona amb sensibilitat per la natura i la cultura li diria que hi fes cap, encara que sigui només un cap de setmana. És un espai increïble, en una de les valls més boniques del Pallars. Té una biblioteca excepcional, un taller de creació i una era magnífica on es fan presentacions i concerts... La vida cultural s’hi concentra.

Entre els personatges de la seva novel·la A boca de fosc destaca la Laia Masip, una noia jove i ben contemporània.

De fet, la Laia Masip ha “saltat” de la ficció a la realitat: la Laia Masip “existeix” a Instagram! Té un compte on es poden veure les seves fotografies: @laia.masip.foto

El Pallars, tant en el paisatge com en la llengua, té una presència molt forta a la novel·la.

Sí, i això era fonamental per a mi. A banda de tenir casa al Pallars i passar-hi molt de temps, volia que la novel·la transmetés una autenticitat lingüística i fonètica. El meu referent va ser El parlar del Pallars, de Pep Coll. Aquest llibre, a més de ser una eina lingüística valuosíssima, és un monument a una cultura que es va perdent.

Ha arribat a incloure escenes reals a la trama? Penso, per exemple, en la conversa entre uns veïns i un agent de la Guàrdia Civil...

Sí! Va passar tal qual. Una parella d’agents esperava que es desgelés un camí per atrapar uns contrabandistes, i mentrestant la gent del poble comentava la jugada amb total naturalitat: «Ah, jo només porto sucre, que això no fa mal a ningú», deien; o «Si el tabac és per a consum propi, tampoc no passa res». Vull dir que el paisatge i l’entorn social són gairebé un personatge més dins de la novel·la, fins i tot més que la víctima o l’assassí.

Les cobles del Peirot també hi tenen un pes important, oi?

Les cobles serveixen per retratar els pobles del Pallars amb ironia i sarcasme. N’hi ha des de la Ribagorça fins a Andorra, però jo m’he centrat en les del Pallars perquè em semblaven molt representatives d’aquest esperit. Fan palès aquest arrelament a la terra i la voluntat gairebé religiosa de preservar allò que és propi. De fet, el crim —no farem espòilers!— no tindria sentit sense aquest context.

En tot cas, la novel·la negra té una norma sagrada: s’ha de sorprendre el lector.

Exacte. Sempre hi ha d’haver un gir argumental, però sense trucs. La sorpresa ha de ser legítima, no un artifici. No pots passar-te tota la novel·la construint una realitat i, de cop, canviar les cartes i dir: «No, tot era mentida!». Això no es fa. Has de ser honest amb el lector i deixar-li petites pistes —les molles de pa— perquè, quan arribi el desenllaç, tot sigui coherent amb la història que has explicat.

Temporalment ha ambientat –de manera subtil– la novel·la en un punt indeterminat de l’inici del procés independentista.

Sí. Volia reflectir aquell ambient de crispació política sense fer-ne bandera. El procés hi és com un teló de fons que no condiciona la trama, però permet mostrar com fins i tot la llengua es va convertir en una arma política.

El desenllaç d’A boca de fosc és força atípic per al gènere, cosa que el lector agraeix.

Sí, perquè no segueix la típica resolució de “cas tancat”. Havia de ser un final a l’altura del conflicte, amb una dimensió que anés més enllà del simple “qui ha matat qui”. Volia reflectir la importància del paisatge, les contradiccions culturals i la complexitat emocional dels personatges. El vaig escriure amb molta cura, reservant temps per polir els darrers capítols. No volia cap incongruència ni res que grinyolés: el final havia de ser impecable.

En una novel·la criminal la coherència ha de ser absoluta de principi a fi.

Totalment. De fet, moltes bones novel·les han fracassat per la seva pròpia incongruència, per algun detall que descol·loca el lector. Per això vaig bastir la història amb molta precisió: deixant pistes aquí i allà, però sense avançar res de manera explícita. Quan col·loques totes les peces al tauler, ha de semblar inevitable: «És clar! Tot encaixa perfectament! Ara entenc per què aquell personatge actuava així, per què passava allò, per què aquella pista era important...».

Ja treballa en la tercera novel·la de la trilogia?

Sí, hi haurà tercera part. No puc deixar en Pere, la Gisela i tot el seu cercle d’amics amb la història a mitges.

I ja sap per on anirà?

Sí. El tercer tema que vull tractar és el rebuig al foraster. Però treballar amb l’actualitat té riscos: si no publiques de seguida, pot semblar que has copiat la història d’algú altre. Ja em va passar amb Operación Bucéfalo i Fariña, i ara temo que passi una cosa semblant. De fet, hi ha una pel·lícula recent amb una trama similar, i em preocupa que la meva novel·la s’hi assembli massa. Encara no sé com ho resoldré.

En el cas del Pallars, aquest rebuig al de fora es va focalitzar especialment en els anomenats “hippies”, oi?

Exacte. Durant anys, al Pallars es va fer servir el terme “hippie” per etiquetar tota la gent que arribava de ciutat, tot i que molts no ho eren pas en sentit estricte. Alguns fugien d’una vida convencional i en buscaven alternatives, i d’altres simplement volien començar de zero en un altre lloc.

També n’hi havia que tenien comptes pendents amb la justícia.

Sí, a Tor –per exemple– n’hi havia més d’un. Però, en canvi, també hi ha històries molt positives: pensa en la gent que va fundar el Centre d’Art i Natura de Farrera, que ha revitalitzat pobles que agonitzaven, que ha creat escoles de pastors, que ha impulsat iniciatives com el projecte Xisqueta per revalorar la llana d’ovella...

Tot plegat també va generar conflictes, és clar.

Sí, perquè el rebuig al de fora sempre genera tensions. I jo porto aquesta situació a l’extrem amb un crim. Al capdavall, una novel·la negra és una manera d’explicar la realitat des del seu cantó més fosc. Com deia Julian Barnes: “La ficció és, sovint, la millor manera d’explicar la realitat”. No hi puc estar més d’acord (somriu).