Verins

Tot promou interès: el moviment d’una pilota i les obscuritats d’uns assassinats en sèrie. La repetició i l’esfereïment són formes que interessen la ment humana. Els il·lustrats afegiran que l’educació i l’estudi deixaran de banda aquests horrorosos afers de la maldat.

Les ments anglosaxones han tirat més cap a l’observació i la deducció; les ments peninsulars han tirat més cap a l’espectacle, cap a l’escàndol. Per mi, són misteris que tenen a veure amb les parts més antigues del cervell humà: el record tremolós de les catàstrofes, incendis, assassinats, accidents.

La impressionant història que Anna Sàez Mateu ens ha contat m’interessa perquè em porta als temps d’estudiant universitari, quan constatava que les planes escrites sobre les terres lleidatanes eren escasses. L’erm literari de les terres de Ponent era comparable als secans de damunt del riu. Començar a cultivar la literatura no deixa de ser una forma de cultura de l’esperit humà: no sembla veritat que la lectura del relat del mal indueixi a practicar-lo activament. Més aviat, hi ha algun ressort en l’esperit humà que ens estira cap amunt, que ens eleva. Entre la pietat i la racionalitat mirem el cas de la noia de la Granja d’Escarp del temps immemorial d’abans de la guerra com un efecte letal de la misèria, com una manca de possibilitats. No sembla veritat que llegir L’enverinadora d’Anna Sàez ens faci enverinadors en potència, i en acte. Més aviat ens indueix a llegir els opuscles de Pascal.

L’enverinament conté una forma dràstica d’acabar amb els problemes que t’assetgen. Enverinar és una forma d’enllestir l’adversari real o imaginat d’una forma expeditiva. En les representacions teatrals, els verins podien esdevenir asos a la màniga efectistes. La manca de pietat pel dolor de la persona enverinada marca un punt de crueltat que repugna les persones cultivades, aquelles que van defensar la grandesa de l’ésser humà.

L’enverinament és la sortida de qui se sent acorralat. Una dona pobra en el context dels anys trenta en una vila de Lleida devia tenir poques oportunitats de reeixir. La vida amarga devia ser el pa de cada dia. Tampoc pots justificar-ho.

Hi ha un punt que et quedes sense paraules, sense arguments, sense explicacions. M’admira que Anna Sàez hagi pogut enllestir àgilment un estudi sobre un assumpte tan delicat. Ho ha fet mostrant com aquest fet luctuós tenia els seus periodistes que ho relataven, els seus cronistes i fotògrafs; el seu públic. Apunta que el seu relat recontava la seua vila natal; i amb precaució, part del seu passat.

El resultat és un llibre astorador que es llegeix en un moment, que deixa sense alè, que insinua tot de nusos gordians que l’autora no gosa desfer. Aquella impossibilitat d’explicació que insinuava adés que trava la llengua, lliga la ploma, asseca la parla, enverina la lletra.