Sensualitat

A propòsit de L’enverinadora, darrer i confiem que no pas últim llibre d’Anna Sàez, parlava diumenge passat de la pel·lícula El procés Paradine, d’Alfred Hitchcock, en què la pèrfida subministradora d’arsènic és encarnada per l’actriu italiana Alida Valli, reconeguda també sobretot pels seus papers a El tercer home i a Senso, primer film en color de Luchino Visconti, nominat en 1954 al Lleó d’Or al festival de Venècia, al cantó de l’actor californià atractiu però una mica insubstancial Farley Granger, tot i que fa l’efecte que el director milanès havia requerit d’entrada la participació com a protagonistes estel·lars d’Ingrid Bergman i Marlon Brando. Tampoc no se’n va sortir d’imposar l’escena última, força més alegre que tal com finalment quedaria, amb el galant afusellat, disculpin l’espòiler.

Pel que fa al títol, Senso, es tracta d’un mot polisèmic en la llengua d’Ancelotti que igual remet a sensació o sentiment que a sensualitat o luxúria, en el sentit de desig incontrolable. Quant al guió, signat per figures literàries de tanta anomenada com Tennessee Williams, Paul Bowles i Georgio Bassani, està inspirat en la novel·la homònima de Camillo Boito (1836-1914), arquitecte, crític d’art i escriptor romà, germà gran d’Arrigo Boito, llibretista de les òperes Otel·lo i Falstaff de Verdi.

El text, editat en castellà el 2010 per Trama, on per cert el principal personatge masculí no es diu Franz Mahler, com a la pantalla, rebatejat així pel cineasta en honor de Gustav Mahler, compositor del cèlebre adagietto de la cinquena simfonia que sona de fons en algunes de les seqüències més intensament emotives de Mort a Venècia, sinó Remigio Ruiz, que no sembla ni de bon tros tan glamurós, com s’escau a un individu covard i amoral, pren com a fil conductor el diari íntim de la víctima dels trucs seductors del tinent austríac, la comtessa Lívia Serpieri, que per amor traeix els ideals polítics propis i del seu cercle d’amics i familiars, un apassionament sobtat que acaba tornant-la boja, en el marc històric de la lluita per la unificació d’Itàlia, en concret de la batalla de Custoza, guanyada pels ocupants el 24 de juny de 1866, i amb el rerefons social del declivi de la classe aristocràtica, reprès pel mateix Visconti en 1963 a Il gattopardo, sobre la genial novel·la siciliana del lletraferit príncep palermità Giuseppe Tomasi di Lampedusa.