Del tàlem a la fossa

Del llibre L’enverinadora, d’Anna Sàez, vaig transitar fa dues setmanes cap a El procés Paradine, la pel·lícula de Hitchcock en què una dona jove és també acusada d’emmetzinar el marit –en el cas de l’assassina de la Granja d’Escarp, quatre parents més–, i diumenge passat fins a una altra producció cinematogràfica, Senso, dirigida per Luchino Visconti, fruit d’adaptar a la gran pantalla la novel·la del mateix títol de l’italià Camillo Boito, pel motiu d’haver estat igualment protagonitzada per la bella Alida Valli i amb el pretext literari afegit de comptar amb un guió coral signat, entre d’altres noms menys coneguts o il·lustres, per tres escriptors tan importants com Tennessee Williams (Un tramvia anomenat Desig), Paul Bowles (El cel protector) i Georgio Bassani (El jardí dels Finzi-Contini).

Ja vaig resumir el darrer dia el context històric i l’embolic amorós que conformen l’argument de l’obra mestra viscontiana, una passió sense fre condemnada per força a la traïció i la bogeria, en temps de la insurrecció garibaldina enfront dels ocupants austríacs, per part d’una comtessa veneciana malcasada envers un tinent de l’exèrcit imperial ben pinxo, però en el fons molt poruc i encara més barrut, que s’aprofita d’una manera ignominiosa i deshonesta dels sentiments profunds desvetllats en la dama per la seva grata presència uniformada i tot l’arsenal de retòrica melindrosa emprat en l’intent reeixit de seduir-la.

Així, just la segona ocasió en què coincideixen els dos futurs amants, després d’una primera vegada durant la representació de l’òpera Il trovatore al teatre de La Fenice, una nit vora el brocal d’un pou al centre d’una placeta solitària de la ciutat de les góndoles, aquell militar tan ben plantat com cínic es guanya el cor (i aviat el cos) de la noble igualment vestida de gala recitant-li a cau d’orella (tàctica infal·lible) uns versos del poeta romàntic alemany Heinrich Heine, tan admirat per l’emperadriu Sissí. Concretament, l’última estrofa de Quan a la tomba jeguis, poema XXXIV del recull Intermezzo, publicat en 1827 i amb una versió catalana d’Apel·les Mestres de 1895, que Arola reeditaria en 1998: “Vindrà el dia del Judici, / ressonarà el trompeteig / cridant a l’eterna ditxa / com el sofriment etern, / però nosaltres... nosaltres, / sens enfondar-nos en res, / nos quedarem en la fossa, / ben ajaguts, ben estrets”.