Apunt del natural

A Cuatro horas en el Lido, últim capítol d’El color de Venecia, en castellà a Gadir, del polifacètic Camillo Boito, signant d’una història fictícia adaptada al cinema amb el mateix títol de Senso per Luchino Visconti, s’hi llegeix una reflexió d’aquell home de lletres romà, a la vista de la melancòlica llacuna veneciana. El mar tranquil enamora i desassossega, afirma, per afegir tot seguit que contemplar la gran superfície d’aigua salada provoca una idèntica impressió que endinsar-se en un temple enorme, on ens traiem amb reverència el barret (quan els senyors en portaven) i ens submergim a la nostra pròpia consciència (els que encara en tinguin). No he vist ningú, constata, que a l’entrar en una catedral no se senti envaït per una arcana sensació de respecte i no calli en sec. Però la veritable església de Déu és la immensitat, assegura, i per això l’actitud normal de l’ésser humà davant del mar és el silenci (ningú no ho diria, arribat l’estiu, a les actuals platges mediterrànies de la nostra costa, suposo que tampoc a les adriàtiques del Lido).

El relat de les quatre hores passades al litoral arenós de l’illa vèneta que s’estén enfront de la “Sereníssima”, presentat als lectors com un “apunt del natural” de l’experiència, permet a l’autor concloure com de difícil resulta afigurar un bon cos masculí, mentre que la bellesa femenina no és tan infreqüent. Just el contrari del que devia pensar en aquell mateix lloc Gustav von Aschenbach, protagonista de la novel·la La mort a Venècia, de Thomas Mann, convertida en pel·lícula pel propi Visconti, embadalit l’escriptor madur –músic a la versió fílmica– amb els trets angelicals de l’androgin adolescent Tadzio, mentre onades crepusculars li remullen els peus, dramàtica imatge del desig obsessiu de satisfacció impossible.

Boito, en canvi, es fixa a la terrassa dels Banys en una jove mare anglesa asseguda a la taula de la vora. Prima, flexible, coll llarg, rostre delicat, vestit de seda color perla i barret d’ales amples. No és una dona, exclama, sinó una fada, un símbol de la virginitat que de sobte el fa creure en el misteri de la Immaculada Concepció. En fer-se fosc, l’esvelta dama marxa i ell retorna tot musti amb el vaporetto a la piazza San Marco, on aquella madonna renaixentista se li apareix de nou, ara corrent rere el seu fillet ros i galtaplè entre les cadires del cafè Florian.