Elogi de l’error

Ara fa poc Gianrico Carofiglio ha escrit un assaig molt xocant titulat Elogio dell’ignoranza e dell’errore. Poden imaginar que el títol és un bon esquer per als lectors una mica curiosos. La brevetat de l’assaig també ajuda a decidir-se. La tesi central del llibre és quasi una mica vergonyosa d’explicar, per òbvia: l’autor anota que l’error és una de les formes del nostre pensar i del nostre actuar. Això és tan evident i notori que no calia escriure un llibre per esbombar-ho. A una certa edat, i amb dos dits de seny, t’adones que els errors són inevitables en molts àmbits de la vida. Ara bé, l’autor, que ha exercit com a magistrat, indica en les primeres pàgines els múltiples casos d’errors judicials que s’han produït en les societats occidentals. Els exemples et fan caure del cavall. Al llarg del llibre no s’està d’aportar exemples concrets d’errors greus que han portat gent innocent a les presons. Aquest és el punt de partida per analitzar amb atenció com atendre aquesta fal·libilitat humana. En comptes d’ignorar l’error, cal assumir-lo. L’assagista, avesat a redactar documents afina un text en què camina pel fil de la carena argumentativa amb gran delicadesa. És un llibre que no es pot resumir sense caure en clixés infumables. És el descabdellament de l’argumentació, l’aportació d’exemples i l’anàlisi de temes candents el que el converteix en un llibre interessant: mostra més una actitud cautelosa que no pas un contingut dur.

Ben pensat, l’ofici de jutge dona molt per reflexionar sobre com la memòria humana és construïda i reconstruïda, com canvia contínuament i és subjectiva com els somnis. La idea és aplicar a la nostra vida personal.

El que proposa l’autor és una reflexió en què mostra que els errors són part de la vida humana, i en cert sentit, en cal treure partit. Cal saber aprendre’n, cal saber-los veure. Cal reconèixer activament que en moltes parcel·les de l’activitat humana cal usar una exquisida cautela, un sentit crític i un dubte constructiu.

L’autor formula de seguida el caràcter predictiu del cervell humà. En efecte, el cervell humà és una màquina predictiva que no sempre l’encerta. L’estudi de les previsions dels experts ens reserva sorpreses desconcertants i instructives. La llista és sucosa: en 1911 Ferdinand Foch, futur cap d’Estat de l’exèrcit francès, afirmà que els avions eren joguines sense cap mena d’utilitat militar; en 1943, el president d’IBM Thomas Watson digué que en el futur, com a màxim, hi hauria cinc persones en el món interessades a comprar un ordinador. Etc.

L’autor és explícit: els experts són millors que els no experts amb una condició crucial: quan són capaços d’observar-se, de reconèixer els errors propis i saber corregir-los. Quan són capaços de sotmetre a escrutini les mateixes intuïcions i defensar-les només quan han passat aquest escrutini.

Això s’anomena metacognició i és la matèria del fons del llibre.