Bessonada?

En altres articles d’aquesta secció dedicada a conèixer indrets del tossal de la Seu Vella ja hem parlat de les dues portes sobre les quals avui tornem a escriure, però no per separat sinó de manera conjunta. Per una banda, el portal Major, que correspon a l’entrada més important de la façana oest i que dona a la nau central de la catedral. Per l’altra, la porta més bonica de totes les que hi ha a la Seu Vella, la dels Fillols, situada al capdamunt d’una escalinata no massa atractiva de pujar i sota d’un porxo que des del segle XIV l’ha aixoplugat tan bé que, pràcticament, no ha patit gaire el pas del temps. Fins i tot, quan la trista època de caserna afectava la major part de la resta de l’edifici, aquesta, la dels Fillols (recordem que es deia així per ser l’accés obligat dels padrins amb els seus afillats per rebre el baptisme) va romandre intacta per esdevenir un petit oasi, un pati enjardinat que separava la vella catedral de les construccions residencials dels comandaments del Castillo Principal, que si bé impedien gaudir de l’esplèndida façana, a la vegada eren una salvaguarda més de la seva singular bellesa.

Les dues portes són paradigmàtiques de l’Escola de Lleida, que va mantenir el gust pel romànic en diferents esglésies fetes pel llevant peninsular al llarg del segle XIII i primer terç del XIV. A primera vista, les dues portes semblen diferents, però això és degut a la mala conservació de la primera, feta abans del 1230, la qual, per adaptar-se a la seva ubicació a peu pla d’accés des del claustre al temple, mostra unes dimensions proporcionades, però amb les columnes més curtes que l’esplèndida de la cara sud, on són un metre més altes i, per tant, donen una esveltesa a la portalada fillolenca, que no té pas la principal d’aspecte més robust.

Fora d’aquesta diferència de mides, la decoració de les arquivoltes és idèntica en les dues portalades i força semblant en els capitells, si bé aquí hi trobem també algun afegitó que enriqueix l’accés meridional, el qual actualment es considera clarament posterior al Major i, per tant, fet en el segon terç del segle XIII. Tot i la semblança formal de les dues portalades, fet poc habitual en la majoria dels temples, no són bessones idèntiques, més aviat són bivitel·lines, és a dir germanes nascudes dins d’un mateix projecte, però de “gàmetes” diferents. Qui ho havia de dir!