Camins

El film Sirat, que ha escrit i dirigit un jove director anomenat Óliver Laxe, planteja una història d’un pare convencional que amb el seu fill petit, en una furgoneta del tot normal, que acut a una festa rave al desert. Està cercant la seua filla, que s’ha extraviat en aquest món alternatiu de les festes rave. Fins aquí un relat comú. El pare convencional l’interpreta un Sergi López gras, i el seu fill interpretat per un nen enjogassat, amb un gosset, que vol trobar la germana perduda. Tot seguit, el film, a través d’un viatge no volgut ni planejat, juga a transformar-nos a través del so dels altaveus d’aquesta música que no s’escolta, sinó que es balla. Música rave, ritme i repetició. Èxtasi en un desert. Altaveus en comptes de músics professionals. També les pregàries dels musulmans són sentides en la seua sonoritat exaltant. Suposa el director que l’espectador afluixarà la part racional colpejat pel so i pels personatges que es representen a si mateixos: sis personatges que duen dos camions atrotinats que vaguen pel desert fugint, ara sí, de l’exèrcit. Els personatges recordaven els hippies de Seròs dels anys setanta, però més grans. Homes i dones fora de la normalitat higiènica habitual. Homes i dones grans que arrosseguen l’home convencional, el pare que cerca la filla, cap a un altre espai, el desert, els penyals, els passos difícils. Un sense mà, l’altre sense peu. El viatge cap al desert en cerca d’una hipotètica filla perduda té les regles habituals d’un viatge transformador. Mentrestant el món ha entrat en guerra i la comitiva formada pels dos camions i la furgoneta entra en l’èxtasi del desert del Sàhara, o sigui en la immensitat, el vent, la nit il·luminada pels llums dels camions i la militarització. Un viatge cap a l’alteritat.He comptat fins a onze impediments posats al nostre heroi quotidià i convencional, aquest pare grassonet que busca una filla. Onze obstacles! El director segueix al peu de la lletra els mandats de la teoria del guió més actual: un crescendo dramàtic irreversible fins a un cert camí de salvació o supervivència del tot diferent del que havíem imaginat.La part fluixa: la versemblança és coixa, l’has d’imaginar més pel costat del conte fantàstic que no el relat versemblant. La part forta: la narració de les intuïcions i parts irreversibles de la vida. Els fets en què no hi ha marxa enrere. L’assaig error passa la frontera: no es pot arreglar de cap manera. La part que fa pensar: els enormes esforços que fem per assegurar la vida. La condició estranyament irreversible que només comprens quan veus la mort d’algú proper. Una obra polèmica que cerca les alternatives.