Un nou estiu

Una de les imatges més captivadores del recull poètic Llum de tardor, de Francesc Pané, publicat la passada primavera a la col·lecció Biblioteca de la Suda, de Pagès Editors, presenta una parella d’amants passejant enmig de la somnolència autumnal de l’aire, encadenats pel so de les paraules que es diuen, però alhora hostatges dels seus silencis “com carpins en la peixera circular”. Unes quantes setmanes i pàgines després, ja a les portes de l’hivern, només és ell qui passeja per “l’avinguda de plàtans al novembre”, corgelat, capcot, amb un cigarret als llavis, “com si el fum pogués amagar-li la derrota”. Més que no pas els ulls, el fum cega els sentiments, o això voldria ara el solitari protagonista del poema.

Carme Vidal Huguet lloa al pròleg tant el domini lingüístic com la “densitat ètica” de Pané. Una poètica sense concessions, subterfugis ni fugides, que assoleix el just equilibri entre raó i emoció, de forma que en paral·lel a la “delicada arquitectura del vers” hi pot percebre el lector (i sobretot el relector, si m’admeten el mot encara que no figuri als diccionaris, perquè el llibre mereix i gairebé diria que exigeix, o si més no reclama, ser rellegit) com de profunda pot arribar a ser l’ànima humana.

Una tardor metafòrica, biogràfica, marcada per la “llum de finals d’estiu”, tan clara que fa potser massa nítides “les arestes de les coses”. Els caires de la pròpia vida, m’ha semblat entendre, observada retrospectivament. Un balanç que no acostuma a deixar-nos gaire satisfets, tenint en compte els somnis juvenils, els projectes frustrats, les ocasions desaprofitades i, en definitiva, tot allò que esperàvem de nosaltres mateixos i no hem aconseguit o s’ha quedat només a mitges (aquesta darrera reflexió no apareix literalment al text, però me l’ha inspirat la seva lectura, gairebé coetani com soc de l’autor, a part d’arbequí com ell, tot i que pel cas això darrer no passi de simple anècdota).

Sensacions de pèrdua, de decepció, de recança, però també –a pesar de tots els pesars– el renovat desig d’un temps millor, alegre altre cop, o com a mínim resignat, goso matisar: “Vivim només per viure encara / un nou estiu”. Igual que sargantilles, com en diem a Arbeca, implorant el sol damunt la roca, confiem en aquest estiu feliç que ha de tornar algun dia. La pregunta és: “Arribarà?”. Hem de pensar que sí, Francesc. Ens convé creure-ho.