Somnis

Estudiar el cervell és complicat. Molta informació interessant ve de funcionaments anòmals, coses que no es poden provocar i, per tant, només es tenen a l’abast per atzars o accidents. Amb les noves tècniques no invasives, capaces de llegir el nivell d’activitat a les diverses parts del cervell pels estímuls dels sentits, s’està avançant, però queda camp per córrer.

D’entre les funcions cerebrals, una que no està del tot explicada és per què somiem. Algunes explicacions que se n’han donat és que ajuda a processar emocions de forma segura, permet netejar i consolidar la memòria, i resoldre problemes encallats al pensament, i fins i tot que ajuda a simular perills i, d’alguna manera, entrenar-nos per a superar-los sense el risc d’haver de viure’ls de debò.

David Eagleman, de Stanford, i Don Vaughn, d’UCLA, l’any 2021 van proposar un enfocament innovador. En van dir la teoria de l’activació defensiva, i partia de la constatació que els humans fem un ús intensiu de la visió, i una part important del còrtex cerebral la dediquem a processar-la. Però, alhora, la capacitat cerebral és un bé limitat, i si una part cau en inactivitat la resta de sentits l’ocupen de seguida. De tots els sentits, l’únic que s’inactiva del tot una part de cada dia, quan dormim, és la vista, i per això correm el risc de perdre facultats visuals si a les hores nocturnes els seus circuits cerebrals els ocupa l’oïda, l’olfacte, el tacte o un altre sentit.

Per evitar-ho, la fase de son coneguda com a REM (entre 4 i 6 episodis cada nit, en els adults), de forta activitat cerebral i rica en somnis, tots visuals excepte en els invidents congènits, aportaria material simulat per mantenir aquests circuits assignats a la visió. El contingut del somni no seria l’important, sinó l’efecte de mantenir aquesta part del cervell ocupada.

Eagleman recolza la seva hipòtesi en el fet que els cervells infantils, més plàstics (i, per tant, susceptibles de canviar la funció de les seves àrees) dediquen al son REM la meitat del temps, mentre que als adults, amb cervells més inflexibles, baixa fins el 20 %, i menys i tot en la gent més gran. Aquest esquema s’observa a la majoria dels primats.

En metàfora del propi Eagleman, el son REM és com un salvapantalles, que permet que el programa de processament visual del cervell segueixi actiu malgrat que els ulls, temporalment, no aportin imatges, i impedeix així que altres programes sensorials li pispin recursos.